Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Giorgia Meloni: camisa negra sota una pell de xai | Llimona & vinagre, per Jorge Fauró
La candidata postfeixista a les eleccions italianes de diumenge compleix amb el patró de la ultradreta quan se serveix de la democràcia: negar que és feixista i, com a dona, retallar i negar les polítiques d’igualtat
El primer que fa un feixista que se serveix de la democràcia per mirar d’arribar al poder és negar que és feixista. «El feixisme és història des de fa dècades», ha dit durant la campanya electoral italiana Giorgia Meloni (Roma, 45 anys). El següent pas del postfeixisme consisteix a llançar-se als vents de modernitat propis de l’evolució social i deixar-se gronxar; barrejar-se entre els demòcrates i empoderar una dona per caçar en aquest vedat electoral femení que difícilment elegiria un home el discurs del qual ventegés sobre retallar drets a les del seu gènere. Va passar amb Sarah Palin i la seva tea party als Estats Units, amb Marine Le Pen a França, amb Pernille Vermund a Dinamarca i, malgrat encaixar estridents fracassos, amb Rocío Monasterio i Macarena Olona a Espanya.
El cert és que Giorgia Meloni, la candidata de Germans d’Itàlia, partit hereu de l’Aliança Nacional i del Moviment Social Italià (MSI) –fundat el 1946 després de la mort de Mussolini–, pot convertir-se en primera ministra en les eleccions generals de diumenge. Cose dall’Italia.
Entretots
La formació de Meloni encapçala les enquestes amb més d’una quarta part de la intenció de vot, de la qual s’ha de tenir en compte el singular creixement en suports operat entre l’electorat femení. En les europees del 2019, el 50% dels vots de Germans d’Itàlia procedia de dones, 13 punts més que els rebuts el 2014. El suport femení a les idees de Giorgia Meloni resulta més cridaner com més es pensa que parlem d’un Estat en què les lleis d’igualtat van arribar sempre a deshora, la política és tremendament patriarcal i només una dona és presidenta de regió. Tot i això, la crua realitat apunta que en les dues àrees on el partit de Meloni comparteix govern, moltes dones que desitgen interrompre el seu embaràs s’han de desplaçar a altres zones per adquirir la píndola abortiva. Meloni representa, per tant, tot l’oposat al feminisme.
Tot i que no es recorden articles seus més enllà de l’escrit en mitjans afins a l’Aliança Nacional, les biografies de Giorgia Meloni la presenten com a periodista. Periodista ideologitzadora, en qualsevol cas. La posada de llarg als 15 anys en les joventuts de l’MSI ja apuntava maneres. El seu despertar a l’adolescència podria haver discorregut com el de tants joves que s’encaminen cap a l’edat adulta enlluernats per la simbologia del ‘fascio’ i els uniformes d’Hugo Boss de les SS, per descobrir, abans dels 18, que allò no era més que la brillantina de la pubertat. Però Meloni es va mantenir ferm en aquell carril traçat dècades enrere pels Camises Negres del Duce, en el qual una part d’Itàlia viatja des de fa temps cap a no se sap on.
Camisa negra, pell de xai. A més de negar el caràcter carca del seu ideari, en aquesta campanya, la líder de Germans d’Itàlia ha mirat d’endolcir el seu missatge amb la vella tàctica de confrontar idees en un mateix discurs; negant unes coses per reafirmar-se en d’altres; enfrontant conceptes de manera que no sembli el que en realitat són per confondre’s entre el pilot d’indecisos; descartant unes opcions en benefici d’altres; i introduint els ingredients a la mateixa coctelera a fi d’aconseguir un combinat al gust de qualsevol paladar. Direm a la gent el que vol sentir i quan ho vol sentir.
La posada en pràctica més evident d’aquesta estratègia no la vam veure a Itàlia, sinó el juny passat a Marbella, on Meloni va intervenir en un míting de Vox durant la campanya andalusa: «Sí a la família natural, no als ‘lobbies’ LGBTI; sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere; sí a la cultura de la vida, no a l’abisme de la mort; sí a la universalitat de la creu, no a la violència islamista; sí a fronteres segures, no a la immigració massiva; sí a la sobirania dels pobles, no als buròcrates de Brussel·les; i sí a la nostra civilització, i no als que volen destruir-la».
Notícies relacionades
Originària de Garbatella, un dels barris més degradats de Roma, Meloni es va criar en una família humil, emigrant de Sicília i amb una mare soltera abandonada pel marit. Va trencar ben aviat amb el seu progenitor, amb tot just 11 anys, i va trobar en les joventuts neofeixistes «una família més nombrosa que la meva d’origen», assegura en la seva autobiografia. En càrrecs públics des dels 21 anys, la seva eclosió s’ha produït, com tants populismes europeus, a l’ombra de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna. Anteriorment als dos fets, en les generals de 2018, Germans d’Itàlia va obtenir poc més del 4% dels sufragis; els sondejos li concedeixen entre un 24 i un 26% en les votacions de diumenge vinent. No té objeccions a l’hora d’embastar la seva política antimigratòria i fa unes setmanes va difondre a les xarxes el vídeo de la violació en ple carrer d’una refugiada ucraïnesa per qui va descriure com «un sol·licitant d’asil».
La Història ens condemna a repetir els nostres errors i Itàlia no és l’excepció. Com si hagués tornat al bucle que es va iniciar després del final de la Segona Guerra Mundial, amb Mussolini afusellat i exposat el seu cos penjat a la plaça de Loreto de Milà, una victòria de Meloni amenaça amb fer realitat la màxima de Pavese, confinat el 1935 per antifeixista: «El futur vindrà d’un llarg dolor i un llarg silenci».
