¿A garrotades?

És lògic, no siguem ingenus, que el Govern i l’oposició vulguin guanyar i tenir la millor solució als problemes. Però en una greu crisi geopolítica (guerra d’Ucraïna) i econòmica (el ressorgir de la inflació i la por d’una recessió el 2023) seria racional que no anessin, com en el quadro de Goya, a garrotades i seguissin amb compte com afronta la UE –no sense problemes– el greu moment que vivim. No ens podrem separar gaire dels remeis –o els pegats– que s’acordin a Brussel·les. 

La inflació perjudica qui menys té i a Europa hi ha una gran preocupació perquè no es dispari la desigualtat. I que les dificultats de les empreses i la caiguda del poder de compra de les llars pel brutal augment dels preus de l’energia (38,6% l’últim any) trenquin la pau social. Per això s’imposa, ho mostra el discurs aquesta setmana de la presidenta de la Comissió al Parlament Europeu, gravar els ingressos no previstos (mai imaginats o caiguts del cel) de les empreses energètiques. La conservadora Ursula von der Leyen proposa un topall per al preu de les energies verdes i aplicar una taxa del 33% als beneficis que superin el 20% dels últims anys.

No, no és el mateix que l’excepció ibèrica o l’impost del Govern a les companyies elèctriques, però va en una direcció semblant. I el PP es va equivocar al desqualificar per ideologia –sempre s’ha d’abaixar impostos– la iniciativa del Govern i al votar contra el pla d’estalvi energètic. I ara, tard i malament, haurà de seguir Europa. Tot i que també el Govern haurà de corregir el seu impost extraordinari.

Però Sánchez ha incorregut en un error similar –el simplisme ideològic– al confondre la banca amb les empreses energètiques. Ningú a Europa parla de beneficis caiguts del cel de la banca, per la simple raó que no han existit. Els últims anys, el BCE ha imposat uns tipus d’interès mínims, el que ha rebaixat el cost del deute dels estats i ha permès reflotar l’economia, però ha perjudicat la banca. I Sánchez recorre al fàcil populisme –els bancs no tenen una bona imatge i menys després de la crisi del 2008– al culpabilitzar-los. La banca ja depèn molt del BCE, que convé que continuï comprant deute espanyol i que ja ha dit –fins i tot Calviño ho ha hagut d’admetre– que l’estabilitat financera és essencial per a l’economia. ¿Com aplicar aquí un impost que els resti força davant la banca europea?  

Si Feijóo hagués estat més atent a Europa (i menys a Bildu i els jutges recalcitrants) i Sánchez hagués caigut menys en el «populisme esquerrà», Espanya estaria bastant millor. Però Sánchez i Feijóo aposten per polaritzar contra l’altre. Tot i que així tots dos quedin ostatges dels seus extrems. Sánchez de Podem, que aquesta mateixa setmana ha votat, com si no estigués al Govern, respecte a la qüestió clau de l’ingrés de Suècia i Finlàndia a l’OTAN. I les enquestes, que fan guanyador Feijóo, indiquen que hauria de pactar amb Vox per ser investit. ¿És l’escenari convenient?

A més, la crispació castiga els líders dels dos grans partits. Segons l’última enquesta del CIS, el 68,5% dels espanyols tenen poca o cap confiança en Pedro Sánchez, que arrossega el desgast de la pandèmia, la inflació i Podem. Però el 67,7% tenen la mateixa desconfiança en Núñez Feijóo, que acaba d’arribar. ¿No ha aconseguit canviar la imatge del PP?

Notícies relacionades

¿com ens afecta la inflació més alta en gairebé 40 anys?

Naturgy: no tots els fons són iguals

I la polarització arriba fins a les enquestes. Segons l’última de l’‘ABC’, el PP tindria un 35,1% del vot i li trauria 8,2 punts al PSOE. En la d’‘El País’, el PP tindria el 27,9% i avançaria els socialistes en només 1,5 punts. ¡Vaja! En una, el PP i Vox sumarien 190 escons, molt per sobre de la majoria absoluta. En l’altra es quedarien per sota, amb 168. 

¿No s’ho haurien de repensar?