A contrallum | Article de Juan José Millás Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Relacions econòmiques

El bé aspiracional per antonomàsia, ara mateix, és la moderació, el significat de la qual és un misteri. La moderació està cridada a guanyar les eleccions, a governar, a tallar el bacallà

1
Es llegeix en minuts
Relacions econòmiques

EDUARDO PARRA / EUROPA PRESS

Els diners, com la llengua, són el resultat de l’activitat complexa dels éssers humans. Són béns comuns, en fi, però estan mal repartits. Tan aviat hi ha gent que no és capaç d’arribar a final de mes com n’hi ha que no és capaç d’arribar al final d’una frase. Hi ha gent que tira de la targeta de crèdit per fer front a un pagament imprevist i n’hi ha que es defensa de la vida amb frases fetes per les quals els cobren, però, uns interessos ideològics altíssims. Hi ha un control dels diners com hi ha un control de la sintaxi. Si dominéssim l’art de col·locar les paraules exactes al lloc adequat, ens traurien menys els fetges. Però no ens expressem: ens expressen. Una de les grans troballes comercials dels últims temps és el sintagma «bé aspiracional». ¿Quina classe d’idiota no aspiraria a assolir un bé aspiracional? 

El bé aspiracional per antonomàsia, ara mateix, és la moderació, el significat de la qual és un misteri. La moderació està cridada a guanyar les eleccions, a governar, a tallar el bacallà (signifiqui el que signifiqui el bacallà). Segons la idea de moderació que els telenotícies ens han ficat al cap, intervenir una companyia elèctrica, per exemple, seria immoderat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

   –Però si l’electricitat és un bé de primera necessitat –diran alguns antisistema.

Notícies relacionades

   –No estem parlant de béns de primera o segona necessitat –ens explicarà en to moderat unFeijóo qualsevol–. Estem parlant de la llibertat del mercat i la llibertat del mercat és un dels pilars del sistema.

Caldria preguntar-se de quin sistema ens parlen, perquè en un sistema com Déu mana les parts es relacionen entre si amb certa lògica, d’acord amb una gramàtica, quan el cert és que estem desgramaticalitzats. No hi ha cap gramàtica en el fet que els salaris no puguin adequar-se a la pujada dels preus, no hi ha cap gramàtica en què les autodenominades ‘kellys’ hagin d’esmorzar una ració d’antiinflamatoris abans de començar a fer llits. No hi ha cap gramàtica en el preu de la vivenda, un bé consagrat a la Constitució. Etcètera. Alguns diran que sí, que en aquests modes de relació econòmica es percep una certa sintaxi. La maleïda sintaxi.