Inspecció a Zaporíjia

Les alarmes de seguretat activades a Europa des del març, quan l’Exèrcit rus va aconseguir la central nuclear de Zaporíjia, la més gran d’Europa, no han deixat d’emetre senyals cada vegada més eixordadors arran dels combats que hi haguts als voltants, de la desconnexió i connexió de diversos reactors no del tot aclarida i de l’encreuament d’acusacions entre els contendents. L’advertència feta per António Guterres, secretari general de l’ONU, en el sentit que «qualsevol atac a una central nuclear és suïcida», gairebé no ha tingut efecte per calmar els ànims, reescalfats d’allò més a principis d’agost per les declaracions del general rus Vitali Vasiliev: «La central nuclear de Zaporíjia serà nostra o de ningú». Tot això enmig de l’opinió compartida per molts analistes militars sobre el bloqueig de la guerra, sense canvis substancials als fronts.

Per això és moderadament esperançador el desplaçament a la central d’una comissió de 14 experts de l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), encapçalada pel director general, Rafael Grossi, i la tasca d’inspecció de la qual començarà abans que s’acabi la setmana. El fet que Vladímir Putin hagi acceptat la presència de l’AIEA in situ després d’unes negociacions llargues i complexes a les Nacions Unides ha de servir per avaluar almenys quatre dades essencials: que no s’ha produït cap fuga de material radioactiu, que els sistemes de seguretat dels sis reactors funcionen sense problemes, que les condicions en què treballen els empleats de la planta són adequades i que el material radioactiu declarat al seu dia per les autoritats ucraïneses continua a Zaporíjia.

Perquè la missió internacional compleixi aquests objectius cal que els tècnics desplaçats a Ucraïna tinguin una llibertat absoluta de moviments i tinguin garantida la seguretat, dues condicions que se suposa que l’ocupant rus està disposat a respectar tot i que la situació és massa volàtil perquè no hi hagi dubtes. Les negociacions que hi ha hagut a l’ONU, en què va participar Ucraïna, caracteritzades per la desconfiança mútua i el desig d’explotar políticament l’acord, obliguen a la cautela, tot i que és evident que, després dels sis mesos de combats, qualsevol avenç per limitar els riscos depèn de la disposició de les parts a respectar el que s’ha acordat. 

Només una supervisió independent de la situació a Zaporíjia pot tranquil·litzar la comunitat internacional, que reté a la memòria què van suposar l’accident de Txernòbil o el desastre de Fukushima. La diferència és que, en els dos casos, les centrals nuclears no eren enmig d’un camp de batalla com passa amb la planta ucraïnesa. Per això, per més explícit i precís que pugui ser l’informe que redacti al seu dia la comissió de l’AIEA, que s’espera que sigui suficient per dissipar les reserves sobre el grau de seguretat de la instal·lació, el que és veritablement transcendental és que els dos bàndols renunciïn a prodigar-se en atacs que, volent o sense voler, poden provocar una veritable hecatombe. Si fos possible, amb una zona neutral o d’exclusió de moviments militars entorn de la instal·lació. Però l’estratègia de la victòria final encoratjada per la propaganda de russos i ucraïnesos i l’absència de negociacions específiques per aturar la guerra comporten el perill cert que Zaporíjia continuï sent un objectiu dels combatents.