¿Campanya electoral de 16 mesos?

En aquest context –Macron creu que França afronta la pitjor crisi des del final de la guerra (1945)– seria no només lògic, sinó obligat que els grans partits i les forces socials intentessin acostar posicions davant d’una tardor i un 2023 dur i complicat. 

Però no és així. La negociació social –difícil– ha donat alguns fruits, però la polarització política acaba dominant-ho tot. En la sessió del Congrés de dijous es va convalidar per una àmplia majoria de 260 vots (que incloïa el PP) el decret que regula el règim dels autònoms, un assumpte pendent des de fa anys. I la majoria àmplia ha sigut possible perquè el ministre Escrivá –competent economista– i l’ATA, la principal organització d’autònoms, el president de la qual, Lorenzo Amor, és també vicepresident de la CEOE, van arribar a un acord després de llargues negociacions. Però malauradament l’acord sobre els autònoms, que afecta 3,4 milions de persones, és una excepció que no marca tendència.

Per contra, en la convalidació del transcendent decret d’estalvi climàtic –Espanya en previsió del dur hivern ha de reduir el consum de gas un 7%– la majoria àmplia ha sigut impossible i el Govern l’ha convalidat –amb condicions– amb 187 vots (més que els de la investidura) contra 161 i l’oposició del PP. Els 187 vots són més aclamats que els 260. Absurd.

Una normativa urgent no es podia coure, com la dels autònoms, a foc lent. Però en un Estat gairebé federal, amb importants autonomies en mans del PP, és tan comprensible la pressa com il·lògica és la decisió de tirar endavant sense contacte previ amb el líder del PP. Sobretot quan les mesures no podien ser gaire diferents de les que adopten altres països a requeriment de la Comissió de Brussel·les, presidida per Ursula von der Leyen, destacada política del PPE.

¿Per què no ha sigut així? Potser perquè Sánchez no vol destacar el paper de Feijóo que, després de les andaluses, l’avantatja en les enquestes. Tampoc li és fàcil. Qualsevol aproximació al PP irrita Podem i els ‘socis’ de la inestable coalició que el recolza. Perquè més que una coalició a favor es tracta –i fortificada si les enquestes diuen que el PP i Vox tindrien majoria– d’un front contra el PP. Als ‘socis’ no els agrada Sánchez, però per a tots –des del PNB a ERC i el PDECat– és el mal menor. Millor el PSOE que el PP. I Sánchez no vol arriscar aquesta majoria (negativa) per dialogar amb qui no ha pogut acordar, des de fa més de tres anys, l’obligada renovació constitucional del Consell General del Poder Judicial.

I aquesta falta de contacte previ entre Sánchez i Feijóo va facilitar que la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, irrompés com una ‘insubmissa’ (Madrid no s’apaga) i només rectifiqués a canvi de recórrer la norma al Constitucional. I tot i que les altres autonomies del PP s’han comportat de manera responsable, Feijoó no ha volgut –o no pot– desautoritzar Ayuso votant a favor, o abstenint-se, davant un decret que Ayuso (i Vox) recorreran al Constitucional. 

Notícies relacionades

Sánchez torna a la carretera: 30 actes de setembre a desembre per recuperar proximitat amb la societat

Carbó per als contaminants

Hi ha eleccions autonòmiques i municipals al maig i generals dins de, com a molt tard, 16 mesos. I de la mateixa manera que Sánchez no vol renunciar als seus aliats ni perdre un vot ‘progressista’, Feijóo no pot dividir el PP ni perdre un vot de dretes. Des del punt de vista dels dos grans partits, condemnats o desitjosos de dirigir un front ideologicopolític, tot té un sentit. 

Però la majoria ciutadana se situa a l’esquerra moderada o al centredreta. I els seus interessos, i els de l’Estat, no poden ser segrestats 16 mesos més per les lògiques partidistes. I menys en una greu crisi mundial. Governar el quart país d’Europa hauria de forçar a menys sectarisme i més sentit comú.