Paciència i misteri

Al cotxe, aquella nit, de sobte van posar una cançó que no coneixia i de seguida em va captivar. Al final el locutor va dir el nom del grup molt de pressa i no el vaig entendre. Em van venir a la memòria aquelles tardes de dissabte de l’adolescència, quan escoltava la ràdio en un radiocasset, amb els dos dits llestos per prémer «Play» i «Rec» alhora si posaven el grup que jo esperava –Fischer Z, Felt, The Cure–, i resant perquè el locutor no parlés gaire per sobre de la música. Sí, que senzill, però així creava les meves cintes de casset. Algunes encara les conservo, com si amb la música també hagués gravat l’emoció del descobriment.

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

Després de buscar una mica, ara sé que la cançó d’aquella nit era The oil rigs at night, de The Delines, una banda de Portland que ja compto entre les meves preferides.

A la lletra, és de nit i una noia observa els llums daurats d’una plataforma petrolífera al mar; llavors diu que falten 23 dies perquè ell hi torni, quan acabi el seu torn, però ella ja no hi serà. «Viure sense amor és més fàcil que passar-se dia i nit ajaguda, esperant», diu, i ara quan veu aquesta llum daurada ja no somia més amb la seva tornada. Aquella nit la música, d’un country sofisticat, tenia un to melancòlic. A poc a poc va anar omplint l’interior del cotxe, com fan les bones cançons, i llavors em va semblar que estava conduint en una carretera perduda de Texas, en una altra vida.