Khamenei ha triat la fugida endavant

El nou líder suprem de l'Iran, Motjaba Khamenei, va trencar ahir el silenci que imperava des de la mort del seu pare. Va adreçar el seu primer missatge oficial al país, i al món sencer, a través d’un discurs llegit pels mitjans oficials, sense ni tan sols sentir-li la veu. I tant en el fons com en la forma va confirmar els pitjors presagis: la guerra no sembla que tingui una solució a curt termini.

El nou líder iranià assumeix el poder sobre la runa de la cúpula del règim. I, amb la mort del seu pare encara recent, ha triat la fugida endavant. Ahir va prometre mantenir tancat l’estret d’Ormuz, eix imprescindible per al comerç global de gas i petroli. I també va situar els països àrabs veïns que estan alineats amb els Estats Units com a objectius militars. Això significa que el règim de l’Iran, lluny de doblegar-se, aposta pel tot o res. I això vol dir allargar la guerra.

El líder iranià va demanar al seu poble una resistència i una mobilització totals. I el discurs d’ahir va confirmar dues coses: per una banda, que el règim totalitari està disposat a tot, perquè s’hi juga la seva pròpia supervivència. I de retruc, que si Donald Trump es pensava que això seria una operació llampec i que ell podria decidir quan s’acaba, estava molt equivocat.

L’estratègia nord-americana i d’Israel ha topat de ple amb la realitat: el conflicte va per llarg, perquè soscavar el règim iranià és una tasca molt, molt complicada. L'operació militar que havia de ser ràpida corre el risc de convertir-se en una crisi econòmica mundial: els Estats Units i Israel han atiat un incendi que ara és molt difícil d’apagar.

L’enquistament és el risc més gran, en aquests moments. No només en el cas del teatre d’operacions bèl·lic, sinó també perquè l’impacte sobre les economies occidentals, com dèiem, pot ser molt superior al de la guerra a Ucraïna.

Notícies relacionades

En contra del desitjat

No tot desapareix

I això, de retruc, accentua les contradiccions en el si de la UE i també de l’OTAN. Perquè cada míssil que s’envia a l’Iran, o que es queda als Estats Units per por d'una escalada futura, és una arma menys al front amb Rússia. I Europa ja està pagant la factura de les bombes que cauen sobre Teheran.

L’economia trontolla: l’amenaça sobre l’estret d’Ormuz ha comportat que es dispari el preu del petroli i d’altres béns. És la llavor d’una nova onada d'inflació, i una frenada de cop al creixement de l’economia europea. Aquestes són les conseqüències reals d’un món que roda sense frens. Una crisi global sense que siguem capaços d’albirar si hi ha algú al volant. Fa gairebé dues setmanes des del primer bombardeig, el que va acabar amb la vida de l’anterior líder suprem de l’Iran. Malauradament, més de milers de morts després, res fa pensar que la pau sigui imminent. Més aviat al contrari: els pitjors presagis van guanyant protagonisme.