La gran ostentació capitalista

Si la transacció té risc, ja maldaran amb tota mena de corrupteles polítiques i suborns per beneficiar-se de les guerres o les sequeres. Així, al món capitalista s’han fet i s’estan fent les veritables grans fortunes, de les que en sabem molt poca cosa. El nom de vegades ens sona per la via d’algunes fundacions, riquesa que la mà dreta dona a l’esquerra per així netejar el rastre del mal que en el seu moment han causat. Sense escrúpols primer i a netejar les consciències després. Marc Rich, Claude Dauphin, John Deuss, Olef Deripaska, Timchenko, Andy Hall, Cargill són alguns dels seus noms. I les seves empreses: Vitol, Trafigura, Glencore, Glasenberg, Petrobras... Negocis corruptes amb Cuba, Sud-àfrica, l’URSS, el Congo, Zàmbia, Mongòlia en diferents moments del temps. Actuants al mercat del fuel, el coure, l’alumini, el blat. Molts ells des d’empreses radicadas a Suïssa però actuant a través de països interposats (Malta, arxipèlag Marshall, les Caiman, Somàlia, Libèria, del Canal), i amb suport d’entitats bancàries que, sancionades, han reconegut part d’aquells suborns o el blanqueig de diner que han afavorit (Credit Suisse, BNP Paribas, HSBC). L’especulació amb mercaderies, un negoci tant antic com l’esclavisme, una forma més de transacció que encara a Espanya manté algun patrimoni vigent.

Ostentació

És impossible no pensar en aquestes fortunes extremes vista l’exageració del capitalisme en què vivim, quan un comprova el luxe de pagar 2.000 euros al dia per una estada hotelera, constata el preu que es paga per l’apropiació de la natura amb grans finques d’ús exclusiu i excloent o passeja a l’estiu pels nostres ports més propers: iots enormes a disposició de personatges de qui és impossible pensar que s’ho hagin guanyat legítimament amb el seu treball.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ningú acumula tanta riquesa des de la productivitat, invertint, transaccionant d’una manera neta. ¿On és el valor afegit d’aquest fruïment d’oci d’uns quants megaiots de megarics quan un munt de treballadors de pell torrada, com antics esclaus, netegen, rasquen, suen la cansalada amb poc respecte per la utilització del fuel o de l’aigua que vessa per treure saladura. No em digueu que això genera riquesa per als pobres que hi treballen i pels elevats consums que provoquen, alimentaris, de combustible, d’amarratges. ¿Quin ensenyament dona als nostres fillets que amb els pares contemplen tota aquesta ostentació? ¿Quin model de societat projecten? «¿On serà, fill meu, el teu lloc?» «Pare, ¿què he de fer per ser un privilegiat com ells?» ¿Com després algú podrà dir que cal emprar correctament els recursos naturals, del consum insostenible, del qual en el món global tots som part?

Quina barra mostrar tanta ostentació d’aquest capitalisme de poca-solta, d’escassa categoria, amb luxes escandalosos d’estades i viatges, o de grans iots amarrats a port. Molts amb banderes de conveniència per així no pagar impostos i sense vergonya d’amagar les seves impudícies tot i el mal exemple que donen. I per la sospita fonamentada de què ves a saber què hauran fet, de quants s’hauran aprofitat, sobre quines poblacions hauran abusat per generar tanta fortuna, i quants d’altres s’hauran prostituït per fer-ho possible.