Escoltin Unzué

Sí, perquè quan algú explica què és l’ELA, malaltia degenerativa sense cura que ataca les neurones amb una esperança mitjana de vida d’entre tres i cinc anys, afegeix que és una malaltia «sense tractament». ¿Què significa això, a més que et mata més o menys lentament? Que per poder viure, si t’ho pots permetre, has de pagar cuidadors 24 hores al teu domicili que, per exemple, et netegin el respirador a què estàs connectat per quan ja no queda cap altra opció. Una flegma al tub pot ser dir adeu. Així de cru.

De vegades, l’ésser humà tendeix a no voler conèixer detalls quan veiem el dolor a prop. A tots ens fa molta pena, empatitzem i lamentem el que passa. I més quan passa a algú que sempre va ser extraordinari com Juan Carlos. Però fins aquí. Són els que governen els qui tenen a la seva mà la vida de 4.000 malalts.

Conscient d’això, el crit de Juan Carlos cada vegada és més ferm, més potent, més elevat. Dimecres a la nit, des de la gespa de l’estadi, va clamar amb fermesa envoltat dels seus companys: «Els integrants de l’equip de l’ELA us diem que volem continuar vivint i disfrutant de la vida, però per a això necessitem que es desbloquegi i es tramiti la llei ELA ja, no hi ha temps per perdre».

La ministra, des de la llotja

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Escoltant-lo des de la llotja hi havia la ministra de Sanitat, Carolina Darias, a qui el senyal de televisió va mostrar gravant amb el seu mòbil una panoràmica de la grada amb els 91.062 espectadors que es van afegir a la causa. També a les xarxes socials va pujar fotos i va celebrar «un gran partit per una gran causa».

L’esperada llei ELA es va aprovar al Congrés dels Diputats per unanimitat el 8 de març. Molts malalts que van celebrar-ne l’aprovació no la disfrutaran perquè no es van poder pagar continuar vivint. Així de dur i de real. ¡Escoltin Unzué!