El gas ennuega Espanya

Aquest projecte, que trigaria bastant a ser operatiu, mostra l’angoixa alemanya davant la possibilitat que Putin talli a la tardor el subministrament de gas. I així el projecte Midcat, que estava oblidat perquè Alemanya vivia còmoda amb el gas rus, França amb el seu nuclear i Espanya (Teresa Ribera) creia que l’únic futur eren les renovables, mana a totes les portades.

Fixem-nos en l’essencial. Berlín té por justificada del tall del gas rus. El Nord Stream-1, principal gasoducte amb Rússia, funciona ja només al 20% i Putin creu que el tall total podria ser una arma dissuasiva contra les sancions occidentals. Causaria una gran recessió a Alemanya, que s’estendria a tot Europa i el preu del gas liquat d’altres països s’apujaria i encara la perjudicaria més. Davant aquest seriós perill la Comissió de Brussel·les, presidida per l’alemanya i membre del PP europeu Ursula von der Leyen, va decidir a finals de juliol que tots els països havien d’estalviar un 15% del seu actual consum de gas. Però Espanya, per la seva gran capacitat d’importació de gas liquat, va aconseguir que la seva retallada fos només del 7%.  

I l’1 d’agost el Govern va publicar un decret, que no podia ser popular, per imposar límits a la refrigeració i calefacció i l’aturada dels aparadors comercials a les deu de la nit. És clar que era improvisat i podia ser millor, però era urgent i no es podia demorar, perquè Espanya –beneficiària de la solidaritat europea– no podia ronsejar discutint-lo amb 17 autonomies. La sorpresa no van ser les queixes –comprensibles–, sinó que Isabel Díaz Ayuso proclamés la insubmissió –«Madrid no s’apaga»–, tot i que després va rectificar: complirà, però recorrerà al Constitucional. 

El PP recolza el recurs d’Ayuso, tot i que algunes de les seves autonomies no l’interposaran. I Feijóo, que ha sigut discret, deu pensar que li convé no dividir el partit i no deixar que la protesta sigui capitalitzada per Vox. Tot i que contradigui una directriu impulsada per una rellevant política del PPE.

I així hem entrat en una aspra batalla que en un sistema autonòmic (federal, poc ordenat) i amb uns tribunals molt polititzats pot acabar de qualsevol manera. De moment, dificulta unes mesures necessàries. ¿Per què aquesta sensació d’inseguretat i desgovern, que ja es va viure amb les mesures contra la pandèmia? Perquè un sistema autonòmic exigeix lleialtat constitucional, virtut gairebé impossible si els líders del PSOE i del PP, que controlen respectivament vuit i sis autonomies, viuen en guerra permanent. Sense cooperació dels dos grans partits el sistema s’ennuega. 

Probablement, una trucada prèvia de Sánchez a Feijóo hauria encarrilat les coses i impedit el discurs populista d’Isabel Díaz Ayuso. Però no hi ha entre ells ni la més mínima confiança. Sánchez creu que Feijóo no la mereix perquè continua sense renovar –dos anys després del termini– el Consell del Poder Judicial. I prefereix que Feijóo s’atrinxeri a la dreta i li costi més mossegar en el centre. 

I Feijóo creu que Sánchez menysté a propòsit el líder de l’oposició i opta per anar a remolc de les protestes, per a ni tenir problemes interns ni engreixar Vox. I una inflació del 10,8%, quan els salaris s'apugen en convenis un 2,5%, és terreny fèrtil per al mal humor.

Notícies relacionades

Regular la temperatura i apagar els aparadors, les primeres mesures que entren en vigor aquest dimecres

El Govern nomenarà els seus dos magistrats del TC al setembre tot i que el CGPJ no designi els seus

Tot té lògica, però si el sistema autonòmic provoca continus litigis constitucionals a ‘l’Espanya espanyola’, com ha de ser respectat a Euskadi i Catalunya, amb Executius que volen desbordar-lo. Tot i que sembla que, aquesta vegada, Urkullu i Aragonès són menys insubmisos que Ayuso. 

Molts afirmen que la política és implacable i que un polític ambiciós ha d’estar disposat absolutament a tot –fins i tot a matar la seva mare– per seguir en el poder. O per conquerir-lo. Potser però, en tot cas, aquesta guerra hispanoespanyola, com caritativament la defineix l’avui comissari europeu Josep Borrell, no beneficia l’estabilitat. ¡Pitjor per als ciutadans! ¿Millor per als líders?