2
Es llegeix en minuts
Imagen de la comida celebrada este sábado en Fonteta (Baix Empordà)

Imagen de la comida celebrada este sábado en Fonteta (Baix Empordà) / EL PERIÓDICO

El civet de Fonteta és un dinar anual que organitza Luís Conde a la seva finca d’aquesta localitat empordanesa. Reuneix unes 400 persones (477 aquest any) amb la finalitat de recollir fons per a una fundació d’ajuda a joves discapacitats. Dissabte es van aconseguir més de 100.000 euros, tot i que les xifres encara no estan tancades. Però és també una rellevant cita social que reuneix polítics de diferent significació amb empresaris de tot Espanya, bàsicament de Barcelona i Madrid. Conde predica que perquè el país prosperi les empreses han de créixer, crear ocupació i –es dedica a la caça de talents i selecció de personal– estar ben dirigides. I que el diàleg amb els polítics és positiu.

Si no m’equivoco, Artur Mas ha sigut el president de la Generalitat més assidu al civet fins i tot en ple procés. Però malgrat això tampoc va dubtar a fer a Esperanza Aguirre presidenta de la seva firma a Madrid. No era fàcil. Es requeria certa gosadia i la convicció que el diàleg és compatible amb les disputes. I que fins i tot pot ajudar a llimar-les. ¿La prova? Ell convivia a gust amb Mas i Aguirre, tot i que no sempre junts i revolts. I en les seves paraules d’aquest civet –ja en van dotze– va remarcar que el president Salvador Illa ha sabut rebaixar les tensions i que Catalunya respira avui alleujada i menys crispada. I al costat del president del Parlament, Josep Rull, hi havia el nou president del PNB, Aitor Esteban, acompanyat d’Andoni Ortuzar, un incondicional de Fonteta. Amb tres ministres: el català Jordi Hereu, Félix Bolaños i Óscar Puente. I l’expresidenta del Congrés Ana Pastor, que no crec que hagi fallat mai. Junt amb Jorge Azcón, el president d’Aragó, i els populars Elías Bendodo i Alejandro Fernández.

Notícies relacionades

Però alguna cosa ha canviat. Conde demanava diàleg entre Madrid i Barcelona. I entre Catalunya i Espanya. I ho feia sempre amb convicció i esperança. Fins i tot en els pitjors moments. No obstant, aquest any vaig notar més relaxació respecte a Catalunya i, per contra, una amarga sensació de queixa quan va lamentar que en les últimes legislatures no ha vist cap diàleg entre Govern i oposició. I va recalcar que dialogar exigeix reconèixer la legitimitat de l’altre i, acceptant les diferències, saber cedir i trobar punts en comú per aconseguir acords. Sobre els incendis, l’accés a la vivenda...

¿Ha passat l’optimista Conde –no seria l’únic empresari– de l’esperança al desconcert pel continu i infructífer diàleg de sords entre Sánchez i Feijóo? Va recordar que Suárez i Felipe González sí que van saber impulsar la Constitució. Curiós: Suárez havia sigut camisa blava i secretari general del Moviment franquista i Felipe venia del PSOE clandestí que en els seus primers mítings corejava allò d’¡Espanya, demà, serà republicana! Però Suárez i Felipe –més Fraga i Carrillo– van pactar la Constitució del 78. Ara, en canvi, Feijóo i Sánchez, que van viure poc o gens la dictadura, no saben pactar ni la llei del sòl. ¿Per què són més intolerants.