Una lliçó no apresa

La pandèmia que després de superar proves doloroses i obligar-nos a aprendre dures lliçons havia de fer-nos millors no va ser suficient perquè, en una situació de crisi sanitària i econòmica extrema, el Govern aconseguís practicar la denominada cogovernança, passant més aviat del control centralitzat de l’estat d’emergència al centrifugat de responsabilitats. Ni tampoc perquè partits i governs autònoms i locals de signe divers, còmodes en els rèdits del greuge i la insubmissió, juguessin el paper que els correspon en aquest esquema, especialment davant desafiaments imperiosos i comuns. La cogovernança no és altra cosa que la cultura i la pràctica polítiques a les quals obliga el dibuix de l’Estat de les autonomies en la nostra Constitució amb àrees de competència exclusiva per a cada nivell d’administració i altres en què l’Estat té reservat l’establiment de criteris general, que les comunitats autònomes poden modular. Un entramat que (per a satisfacció dels que objecten el model autonòmic) pot ser motiu de disfuncions, bloquejos o conflictes quan es pretén desbordar el marc competencial de cada un (de manera invasivament centralista o insolidàriament egoista) o es prefereix avivar el conflicte a treballar concertadament en les àrees en les quals es presenten competències autonòmiques i locals. Una cosa a què possiblement hauríem d’estar acostumats en el marc de la disputa política ordinària. Però és un símptoma gens esperançador de la cultura política espanyola que això continuï sent així quan ens enfrontem a desafiaments vitals.

La lliçó (no) apresa de la pandèmia sembla que es repetirà al peu de la lletra davant el desafiament que davant aquest estiu Espanya, amb la necessitat de restriccions energètiques que afectin particulars i empreses, a causa de la invasió russa d’Ucraïna i la negativa d’Europa a acceptar l’agressió de Putin com un fet consumat, i les conseqüències del qual seran només un element, però capital, d’un escenari econòmic preocupant.

Tots els països europeus estan plantejant mesures de restricció en el seu consum d’energia, primer per acumular reserves ja mateix i fer que l’impacte del tall de subministrament de gas rus a l’hivern sigui com menys nociu millor i, en un segon moment, per reaccionar si (o més aviat quan) les dificultats s’agreugen. El repàs de tots aquests plans mostra que les accions possibles són molt diverses (i per tant, hauríem d’estar disposats a debatre-les més enllà d’una recepta única), pero també que poden arribar a ser més extremes que les plantejades a Espanya (com anticipar l’horari de tancament dels comerços, no només el de la il·luminació). Així que el debat sembla estar (com demostren les escasses aportacions alternatives dels qui qüestionen el pla del Govern) més en el com i el qui que en el substantiu i essencial.

És aquest un escenari que potser ens podríem haver estalviat si el diàleg abans de plantejar el primer pla de contingència entre administracions hagués sigut real. O no, però si no s’hagués acceptat una mà estesa al diàleg real, la responsabilitat seria dels qui haguessin actuat de forma insolidària, i no compartida (en la proporció que correspongui a cada un) entre tots els agents d’aquesta negociació nonada.

El fracàs de la reunió celebrada aquest dilluns entre Govern i autonomies demostra que, en aquesta primera fase que correspon prendre mesures preventives, ja no hi ha marge més que aplicar-les (i esperar la resolució dels tribunals entorn d’aquelles que es recorrin per les vies establertes). Però al setembre s’haurà d’acabar d’acordar un pla de contingència encara més crucial: no hi ha excusa perquè els errors d’uns i d’altres es repeteixin de nou.  n