Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Barcelona a l’agost: Paradís, infern
L’únic que es manté inalterat, després de tants anys, és aquesta sensació de ser un robinson urbà, el supervivent que potser apagarà el llum al final de tot
El record em diu que, fa 20 anys o més, l’articulista que es quedava a Barcelona el mes d’agost ho tenia molt fàcil: tard o d’hora escrivia un article sobre la sort de viure en una ciutat gairebé deserta. Sí, és veritat que moltes fleques i quioscos tancaven per vacances, però hi havia una solidaritat en el sector i sempre trobaves els diaris i el pa del diaa prop, fent una passejada pel barri. Tot i que feia calor (però menys que ara), la sensació d’apocalipsi quedava relegada pels avantatges de la buidor estival: aparcaves amb el cotxe a tot arreu, trobaves taula al restaurant sense haver de fer cues, els bars nocturns et rebien alegrement
A mi m’havia passat de ser l’únic habitant de tot l’edificique no marxava, i així em convertia en una mena de vigilant de l’escala de veïns. Els més propers em deixaven les claus per regar-los les plantes o recollir-los el correu (però mai no hi havia correu a l’agost).Quan entrava a casa seva, era com si em fiqués de puntetes a les seves vides; de cua d’ull espiava aquelles estances que m’envoltaven a l’altre cantó de la paret, sobre el meu cap o sota els meuspeus, i podia imaginar-me retalls de les seves existències. Tot plegat era un exercici de ficció, discret, i aquell silenci enxubat subratllava la sensació de ser un supervivent.
Entretots
Tot això, és curiós, ara em fa recordar una lectura d’aquells anys que és com l’altra cara de la moneda. 'Les cases de la costa', un conte de John Cheever, narra la història d’una família que cada estiu lloga una casa vora el mar. Sempre és una casa diferent i, quan hi entren, el narrador pensa: “Algú va ser molt feliç aquí, i nosaltres lloguem la seva felicitat juntament amb la seva platja i la seva barca”. Només que en una de les cases el narrador comença a trobar indicis de la vida tèrbola del propietari. Els cendrers estan plens de burilles i, amagades rere els llibres odins el banquet del piano, troba ampolles de whisky buides. Una veïna els parla de les discussions que se senten sovint, i de mica en mica, com un virus, el malestar de la casa impregna els nous estadants i els aboca a una crisi. Quina meravella de conte.
Avui, penso, l’escena s’ha traslladat a la ciutat i s’ha exacerbat amb aquesta calor d’indicis dantescos. L’articulista que es queda ja no està sol: són els turistes d’Airbnb els qui lloguen els pisos i han de regar les plantes, i potser n’absorbeixen també l’atmosfera de felicitat o tristesa. Mentre estenc els llençols al terrat perquè s’eixuguin, sento les converses que m’arriben dels veïns ocasionals. Són en altres llengües, anglès i francès i accents nòrdics o eslaus, i tan aviat se sent una nena que fa una rebequeria, una parella que es lliura al sexe desenfrenat a les 12 del migdia, una baralla plena defuck d’un matrimoni fastiguejato el so repetitiu dels videojocs d’un adolescent alienat. L’únic que es manté inalterat, després de tants anys, és aquesta sensació de ser un robinsó urbà, el supervivent que potser apagarà el llum al final de tot.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
