Índia, el gegant silenciós

El principal problema de l’Índia ha sigut sempre la Xina, amb la qual manté disputes territorials a l’Himàlaia i amb la qual pugna per influència al seu veïnat immediat (Bangladesh, Bhutan, Sri Lanka, Maldives, Nepal) i també a l’Àsia Central. Per guanyar pes en aquestes zones, la Xina utilitza els enormes recursos de la Ruta de la Seda, amb els quals l’Índia no pot competir. La Xina s’està emportant el gat a l’aigua a les dues regions i l’Índia està comprensiblement preocupada i molesta. 

No li va millor amb Rússia, el seu aliat tradicional, subministrador del 80% del seu armament (acaba de comprar-li el sistema S-400 de míssils terra-aire, el més modern del món), el seu contrapès davant la Xina i el seu principal suport en la disputa sobre el Caixmir amb el Pakistan. Per això, l’Índia no condemna la invasió d’Ucraïna i ha augmentat les seves compres de petroli a Rússia, passant de 23.000 barrils/dia el 2021 a gairebé 800.000. Això sí, prement en preus, perquè tothom està a la que salta. Però la invasió d’Ucraïna ho canvia tot, perquè Rússia disposa de menys armes per vendre i a més s’acosta a la Xina, i Nova Delhi sap que a partir d’ara no podrà comptar amb Moscou en la seva pugna amb Pequín.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

L’Índia veu també amb aprensió l’acostament de Rússia i de la Xina al seu tradicional enemic, el Pakistan, amb el qual els dos fan grans projectes d’infraestructures i també maniobres militars, igual com fan amb l’Iran, perquè els dos països els ajuden amb els talibans de l’Afganistan, que treuen la seva cocaïna cap a Rússia en quantitats industrials, i que són veïns de la conflictiva província de Xinjiang, on Pequín subjuga els uigurs. L’Índia tem que els talibans protegeixin grups terroristes que facin atemptats al Caixmir. Tampoc és fàcil la relació de Nova Delhi amb els militars colpistes de Birmània, perquè si és complaent irritarà el seu veí Bangladesh, que ha acollit un milió de refugiats rohingyes, i si no ho és els farà fora en braços d’una Xina molt poc primmirada en qüestions de drets humans. 

Tot això obliga l’Índia a filar molt prim. El que de veritat li agradaria és seguir en el seu confortable no-alineament, però la realitat s’imposa i per això comença a mirar cap a Washington amb interès, com un contrapès necessari a la creixent influència de la Xina a l’Àsia. Més per necessitat que per gust. I res desitja més Estats Units, que vol atraure l’Índia al seu camp, com deixa clar en la seva recent Estratègia per a l’Indo-Pacífic, publicada el febrer, i per això fa els ulls grossos sobre que no condemni la invasió russa o sobre les seves creixents compres d’hidrocarburs. Es diria que Washington ho està aconseguint, perquè l’Índia s’ha adherit a la Quàdruple Aliança (Quad) amb els EUA, el Japó i Austràlia, i també s’ha incorporat al molt recent ‘Marc Econòmic de Prosperitat per a l’Indo-Pacífic’, d’inspiració nord-americana, dins de la política d’«invertir, alinear i competir» dissenyada per Tony Blinken per contenir la Xina, que és el que de veritat preocupa Washington. I que perquè aquesta política funcioni necessita l’Índia... que malgrat tot es fa pregar, com mostra la seva recent participació en la cimera telemàtica dels BRICS. És el que es diu posar una espelma a Déu i una altra al diable... o mantenir obertes totes les seves opcions, mentre s’aclareix l’horitzó. És comprensible.