Europa menystinguda

Notícies relacionades

Feijóo i l’islam

Sobreviure sense pressupostos

En aquests moments, Europa no té ni veu ni vot en les diverses crisis del Pròxim Orient i en particular en la de Gaza, on el nostre paper, o més ben dit, l’absència del nostre paper, ens omple de vergonya i ens converteix en còmplices silents de la mort de tants éssers humans. Aquesta doble vara de mesurar que consisteix a posar el crit al cel pels crims de Moscou a Ucraïna o de Myanmar amb els rohingyes però ser incapaços de prendre mesures efectives pels d’Israel a Gaza, fa que el món pensi que el dret internacional i el dret humanitari no responen als nostres valors sinó al joc dels nostres interessos i fa molt mal a la nostra credibilitat i a la nostra imatge. A Ucraïna hem aconseguit prou consens entre els Vint-i-set (un èxit heroic) per imposar a la Rússia agressora fins a 18 paquets de sancions que deterioren la seva capacitat bèl·lica tot i que no l’aturen. La realitat és que Europa sense els EUA no pot assegurar la supervivència d’Ucraïna i si Rússia triomfa és garantia d’ulteriors agressions que pagarem cares. En la negociació sobre els aranzels imposats arbitràriament i capritxosament per Trump hem cedit quan és cert que tenim un superàvit comercial amb Washington però també tenim un dèficit en serveis que els americans no volen veure. El resultat han sigut aranzels del 15% (finals) a falta de saber què passarà amb productes farmacèutics i d’altres. Encara no en sabem la lletra petita. No hem lluitat gaire malgrat que som una gran potència comercial que parla amb una sola veu per boca de la Comissió, cosa que hauria permès una negociació més equilibrada si no hagués sigut que en el rerefons voltaven Ucraïna, temes militars i de seguretat... Un amic em parlava de la fórmula dels Soprano: tu pagues i jo et defenso. A l’OTAN també ens han recargolat el braç.

Europa no pot continuar sent sacsejada com un ninot. Un mer espectador d’un joc geopolític que dominen d’altres perquè, ho dic sempre, si no ets a la taula on es prenen les decisions que t’afecten és perquè ets al menú. I no hi ha una raó perquè això passi. Som el 6% de la població mundial, tenim el 17% del PIB mundial –igual que la Xina i molt per sobre de Rússia–, el 14% del comerç mundial i sabem que necessitem unir-nos en política exterior i defensa i dotar-nos de polítiques comunes en energia i migracions, que hem de perfeccionar el mercat comú, tenir un mercat comú de capitals, tirar cap a la unió bancària, promoure la industrialització i els grans campions europeus, fomentar la productivitat i la innovació, gastar més en defensa i dotar-nos de cadenes de comandament unificades, gestionar la transició verda amb intel·ligència, ser protagonistes de la revolució digital... Ho sabem i ens ho han deixat per escrit els informes Letta i Draghi. Simon Nixon diu que si eliminem les nostres barreres internes al comerç, que l’FMI calcula que equivalen a un aranzel del 46% en béns i el 110% en serveis, no només farem el que ens convé sinó que ens reforçarà per evitar futures humiliacions. A més, ens ajudaria a mantenir el nostre envejable nivell de vida, que fa que encara avui ens repartim el 50% de la despesa social mundial. De nosaltres depèn.