CREMEU-HO DESPRÉS DE LLEGIR-HO

¿Qui tem Christina Stead?

4
Es llegeix en minuts
¿Qui tem Christina Stead?

Sara Martínez

Thomas Pynchon tenia 1 any quan Christina Stead va publicar la seva tercera novel·la, l’enorme, alhora que desopilativa i fosca, expansiva, i bancària ‘House of all nations’. Era l’any 1938 i els Estats Units aplaudien literàriament Ernest Hemingway, i el seu modernisme clàssic, elèctric, mentre s’acomiadava de la Generació Perduda, de Francis Scott Fitzgerald i Nathanael West i veia com el gòtic del sud –de William Faulkner, Carson McCullers, Flannery O’Connor, Truman Capote– continuava donant veu a aquells que no l’havien tingut. Aleshores, Stead, australiana rodamon –havia viscut a Anglaterra i França, a Bèlgica i fins i tot a Espanya, on es trobava quan va esclatar la Guerra Civil–, s’havia instal·lat a, sí, als Estats Units.

Que, una infinitat d’anys més tard, es comparés ‘House of all nations’ amb l’obra de Thomas Pynchon, se la considerés, de fet, una novel·la pynchoniana, té cert punt pervers. ¿No s’hauria d’haver considerat Thomas Pynchon un escriptor steadià? O, anant encara més lluny, ¿no es podria considerar ‘Los reconocimientos’, de William Gaddis, la novel·la que va obrir la veda del postmodernisme, també, una novel·la steadiana? Però, ¿com podria haver-ho fet si aleshores (any 1955) l’obra de Christina Stead no havia sigut reeditada ni propulsada –finalment entesa– pel poeta –¡el poeta!– Randall Jarrell, que, fascinat no amb ‘House of all nations’, sinó la següent novel·la de Stead, va decidir escriure l’apassionat pròleg que la va ressuscitar?

Cruel i genial

Això va passar el 1965. I la novel·la en qüestió, ‘El hombre que amaba a los niños’ (Pre-Textos), havia sigut publicada el 1940. El mateix any que Hemingway va publicar ‘Per qui toquen les campanes’. L’any que Carson McCullers va publicar ‘El cor és un caçador solitari’. És a dir, un any en què ningú esperava una novel·la pynchoniana abans de Pynchon. Situada injustament al marge del cànon fins al dia d’avui, la novel·lista Mary McCarthy la va atacar salvatgement quan la va ressenyar per a ‘The New Republic’ perquè considerava que ficava la pota pel que fa a l’estil de vida d’una família nord-americana, sense arribar a preguntar-se per què, i sense saber, és clar, que la novel·la havia sigut ambientada, en realitat, a Austràlia. Va ser l’editor qui li va exigir tan aparent epidèrmic trasllat.

Stead va escriure el primer clàssic d’un protopostmodernisme nord-americà, en realitat, un clàssic de la literatura universal, fabulescament cruel i genial, en tot just 18 mesos, en un apartament del carrer 22, a Nova York. El va ambientar a Washington DC perquè el seu editor a Simon & Schuster va considerar que als nord-americans no els importarien un rave els australians. Però Stead, fugissera i opaca –amb prou feines va concedir entrevistes i, quan ho va fer, no va ser mai clara–, va trigar anys a confessar que la família protagonista –els bufonescos, lisèrgics, espídics, macabres Pollit– era la seva pròpia família. Sam, l’infantil i narcisista pare de (l’extensíssima) família, està directament basat en el seu propi pare, el prestigiós biòleg marí David George Stead.

«Carta privada» a la nòvia adolescent del pare

Notícies relacionades

I la Louie, la filla que va tenir amb una altra mare, la més gran en aquesta casa de bojos, en aquest ‘Senyor de les mosques’ familiar –el pare de Stead es va casar en tres ocasions, i aquí el situa en meitat del segon matrimoni convertit en un ninot de drap que utilitza els fills per alimentar el seu repugnant i exuberant narcisisme–, és la mateixa Christina, que, curiosament, no va enviar cap exemplar de la novel·la al seu pare, però sí a l’amant adolescent que tenia en aquella època i que es va convertir en la seva tercera dona: Thistle Harris. L’escriptora, amb el seu peculiar i corrosiu humor, li va dir, en la seva dedicatòria, que «en molts sentits», la novel·la es podia considerar «una carta privada» a la mateixa Thistle, amb forma d’un Robinson suís estil Strindberg, fent alhora referència a la novel·la (familiar) de pirates i al dramaturg suec, inventor d’un canibalisme psíquic molt steadià.

Resulta incomprensible que la més gran i més perfecta –l’humor actuant com a clau mestra per obrir totes les portes–, la més brutal i incòmoda obra sobre l’absurda figura del Patriarca, amb majúscules –el Gran Pare Blanc, el mateix Oncle Sam–, encarnat en un guillat que esclafa tot allò que es creua en el seu camí, per una distracció narcisista i abominable, segueixi al marge del cànon fins i tot avui. Malgrat que es va avançar fins i tot a les primeres onades del feminisme, ni tan sols el feminisme reivindica el valor del combat, cos a cos, de Stead. Un combat en què víctimes i botxins es confonen i s’alimenten com feristeles. Un circ familiar monstruós i decadent, a recer per sempre de ser instrumentalitzat, com tot gran i veritable clàssic.