Els avisos de la calor i el foc

Fa un any, l’informe que va publicar el grup de treball del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), deixava clar que l’augment de l’escalfament global provoca fenòmens extrems «sense precedents en magnitud o freqüència» i anunciava que cada mig grau de superació de la temperatura mitjana de l’època preindustrial «incrementa la intensitat i la proliferació d’onades de calor, inundacions i sequeres». No es tracta de fenòmens aïllats sinó de reiterats successos climàtics, provocats per les emissions de CO₂ i pel forat a la capa d’ozó, que ja destaquen per la seva durada, la seva mortalitat i la seva extensió planetària. Es calcula que la temperatura del planeta el 2021 ja estava en 1,1º per sobre dels valors de referència i segons el recent informe de l’Organització Mundial de Meteorologia (OMM) el món podria superar els 1,5º en el període que s’estableix entre 2022 i 2026. Per a l’OMM, existeix un 50% de possibilitats que això passi. Recordem que l’Acord de París contra el canvi climàtic preveia aquest límit extrem per al 2100, mentre que l’IPCC havia pronosticat que el límit dramàtic dels 1,5º se superaria sense remei el 2040.

En resum, l’emergència climàtica ja no és una possibilitat de futur o un avís per a navegants a llarg termini. Ja està instal·lada entre nosaltres, en el nostre entorn més immediat, a l’Europa continental i també a les illes Britàniques, en el fràgil hàbitat del Mediterrani i, amb afectacions diferents, en molts més punts del planeta. La intensificació d’un clima extrem no només comporta els efectes immediats que ara patim, sinó que provoca una problemàtica múltiple que inclou desertització, sequera permanent, pèrdua de la biodiversitat, migracions ambientals, elevació del nivell de mar, inundacions catastròfiques i altres fenòmens no només meteorològics i ambientals, sinó també econòmics i socials.

En el cas del nostre país, no només és preocupant l’onada de calor que ara patim i que ja vam patir el juny, sinó la persistència d’una temperatura molt superior a la mitjana dels últims anys. Segons l’OMM, a més, en el pròxim quinquenni se superaran les xifres dels anys més càlids, en una espiral en què augmenta la sensació d’emergència a causa de l’estrès hídric, de l’expansió de l’anticicló de les Açores i del progressiu augment de la massa forestal en detriment de la superfície destinada a l’agricultura. Tot això s’ajunta per provocar els incendis que ara mateix patim. A hores d’ara, ja han arrasat a Espanya una superfície que quadruplica la mitjana anual de la qual s’havia cremat en aquestes mateixes dates en el període comprès entre 2006 i 2021. Els incendis sense control a Extremadura o Galícia, l’esfereïdor panorama del Bages cremant, s’uneixen a altres situacions crítiques a la resta del continent, des de Portugal a Grècia, amb l’agreujant d’unes temperatures tòrrides que no sembla que mitigaran i amb les queixes habituals sobre la falta d’una gestió integral del territori que podria atenuar el perill.

Les previsions d’aconseguir el desideràtum de zero emissions de gasos amb efecte hivernacle per al 2050, condició sine qua non per evitar l’augment de la temperatura per sobre dels límits de no retorn a finals de segle, ja no són una possibilitat sinó una necessitat urgent del planeta. Vivíem avisats. Ara, immersos en una crisi de característiques globals, hem d’actuar per una qüestió d’estricta supervivència.