La zona vip

Mai he entès gaire bé l’anhel dels que pretenen tant sí com no l’accés a una racó on amb prou feines es veuen els concerts, que generalment es troba molt allunyat dels llocs on passen les coses, on se socialitza amb persones que un ja coneix, es perd l’emoció irrefrenable dels primers minuts i amb prou feines hi ha comunió amb la resta d’assistents. Les vegades que he acudit a una d’aquestes àrees reservades he trigat a marxar el que duraven dues cerveses, orfe d’interlocutors amb qui comentar l’arrencada guitarrera de Placebo o els potents falsets del cantant de Muse.

El menjar, generalment, és pitjor que a les ‘food trucks’ de les instal·lacions d’ús públic i no hi ha manera de veure una actuació de manera decent, tot i que, després d’anys de córrer per festivals a Espanya, he arribat a la conclusió que els que gaudeixen del ‘privilegi’ d’estar separats de la plebs no tenen cap interès en Metallica o els importa ben poc la pèrdua de facultats vocals del cantant de Suede, tan prim i bellíssim. L’atracció irrefrenable de la zona vip subjeu en el mateix acrònim anglès: ‘very important person’. Si es pronuncia suaument i allargant la ‘i’ encara sona més privatiu: ‘v-iiiii-p’.

Alguns poders fàctics entenen la societat com la zona vip dels festivals, des d’on un ignora, malgrat acudir al mateix esdeveniment, el que està passant més enllà dels dominis del vigilant de seguretat. Els vips conviuen amb altres vips, però no amb la resta, i s’entossudeixen a conquerir i consolidar la posició en un terreny que només ells disfruten al marge de la immensa majoria i des del qual es percep una realitat confusa i desdibuixada, ‘el cogollito’ que descrivia Manuel Longares en al·lusió a l’elit del barri de Salamanca.

Hi ha polítics, jutges, periodistes, ficats a la seva particular zona vip, desorientats al convèncer-se que han acudit al mateix espectacle que els altres. En aquesta zona VIP, entre el cubata i el canapè, hi ha les beques de Díaz Ayuso, la renovació del Poder Judicial, el fals paradís fiscal on Podem amagava els diners de Veneçuela, el «jo li vaig dir: Eduardo, això és molt seriós, jo m’hi poso, però això és molt delicat i és massa bast», el permanent recurs a ETA 10 anys després de la seva dissolució, el «[cal] reconèixer el treball que ha fet el Govern marroquí per mirar de frenar un assalt violent» a la tanca de Melilla, la teoria de la masturbació de l’extrema dreta i el sexe com a element de procreació, les bales al Congrés i el ball popular de dirigents d’esquerres previ a la seva dimissió.

Notícies relacionades

Pablo Iglesias demandarà 'Okdiario' per acusar-lo de cobrar de Maduro a través d'un paradís fiscal

Illa, malgrat Sánchez

A la zona vip tot es trastoca, es tergiversa, s’emmotlla a l’estat emocional i vital de qui l’habita, si més no temporalment, i es construeixen arguments i idees nascuts d’una dimensió paral·lela que no té res a veure amb l’escenari real de les coses, de manera que s’acaba convençut que la totalitat té la mateixa percepció que un mateix. Posi’m de passada un mini de cervesa i una hamburguesa amb formatge, i apartin-se, governaré.

Per a la generalitat resulta indiferent que un convidat surti del cau exclusiu pel qual ha pagat l’entrada. Al festival de la vida, però, la zona vip ha d’estar a prop del públic per saber exactament què passa i veure l’escenari, escoltar la música i estar atent a la lletra. La lletra és l’important, saber en tot moment què està cantant la majoria. Si no es coneix la lletra és impossible saber de què va la cançó. Però per a això cal aturar-se un segon a la balustrada de la zona vip i mirar cap avall. Sentir, observar. I sortir de tant en tant.