Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquesta vegada Nadal estava lesionat
Nadal té la necessitat imperiosa de fer-nos partícips de les seves xacres, com si ens haguessin d’importar; i si per un casual s’oblida d’esmentar-les, sempre hi ha algun periodista que li soluciona el problema
Ningú esperava que Nadal abandonés Wimbledon. Ningú ho esperava perquè ningú creia que la lesió abdominal fos greu. És el que passa quan et passes la vida queixant-te: quan en tens motius de veritat, no et creuen. Personalment m’encanta que Rafa Nadal guanyi, donaria el que fos perquè mai perdés un partit. No és que sigui amic meu, ni tan sols ens coneixem, o sigui que m’hauria de ser igual Nadal, Djokovic o Fomin, que és uzbek i és al lloc 404 de l’ATP. L’únic tennista que alguna vegada em va despertar interès va ser Nastase als anys 70, i això perquè es prenia el tennis –i intueixo que la vida– a broma, com està manat en tots dos casos. Si m’agrada que guanyi Nadal és per una raó egoista: perquè així m’estalvio les seves excuses posteriors.
Tampoc és que, quan guanya, les seves rodes de premsa siguin molt millors, la seva veu nasal amb accent de ‘pijo’ segueix allà, i segueixen allà també les referències a les seves moltes malalties, tantes que un no sap quines són reals i quines inventades. Nadal té la necessitat imperiosa de fer-nos partícips de les seves xacres, com si ens haguessin d’importar; i si per un casual s’oblida d’esmentar-les, sempre hi ha algun periodista que li soluciona el problema.
- ¿Com és possible que et sobreposis com un heroi, què dic heroi, com un Déu romà, a problemes físics amb els quals qualsevol estaria a punt de la mort, i a més siguis així de bo, senzill, elegant i amable, a més de guapo, que mira que ets guapo, bombó? - pregunta algun periodista després d’eixugar-se la bava.
En fi, amb paciència, això es pot suportar, però les seves explicacions després de caure derrotat, això ja no. Tot i que, això sí, Nadal és un home educat, no en va és de Mallorca i allà hi va viure Robert Graves els seus últims anys després de viure al Caire amb dona, fills i amant (per sobreviure a això cal ser educat en grau suprem). Per això, perquè és educat, després d’una derrota, comença sempre reconeixent el bon joc del rival: «El felicito per la victòria, ha jugat molt bé. Però...». Ai, aquest però. Aquest però és tota una doble falta. Després d’aquest però, ens sotja –ben dissimulada entre xerrameca– l’excuseta més peregrina, una antiga lesió gairebé oblidada, un tomàquet al mitjó que li impedia concentrar-se en el joc sabent com patiria després la pobra sargidora de l’ATP, unes lleus molèsties al lòbul de l’orella o haver vist la nit anterior per la televisió un reportatge sobre caçadors de dofins. A veure qui és el guapo que pot executar un ‘passing’ com Déu mana, després de veure el que pateixen aquests animalets.
Entretots
José Luis González, mític atleta de quan esport no era sinònim de diners, va dir que Nadal no hauria de parlar tant de les seves lesions, això és victimisme. A González no el recordo posant excuses al quedar segon en el campionat del món. Si un no està per competir, no competeix. Si ho està, competeix i calla. A Nadal no li falta més que sortir a la pista cantant em fa mal la panxa, em fa mal el peu, em fa mal la tíbia i el peroné. Ja té fins i tot el papa a la grada demanant-li que abandoni. Així, a l’heroïcitat de continuar jugant, suma la de desobeir el papa, dues en una.
I això que un, com a català, hauria d’estar acostumat a les excuses davant la derrota, que el llacisme és com Nadal, tot i que sense guanyar mai ni un sol joc.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
