La vida mereix un homenatge

Els éssers humans mantenim una estranya relació amb la mort. Des que comencem a tenir ús de raó sabem que el nostre destí final és desaparèixer. Cendres a les cendres. De cap manera desitgem que aquell dia arribi, però ho sabem. La majoria mirem de prolongar aquell moment el màxim possible, però una minoria se sent en la necessitat de saber –abans que li arribi l’hora de forma natural o sense que existeixi imprevist que ho anticipi– què se sent estant tan a prop d’una cosa que sabem que tard o d’hora passarà. Mirar d’esbrinar què se sent al matar o què s’experimenta al veure morir algú conforma, sens dubte, la part abjecta i infame d’aquest pensament.

El presumpte assassí de Marta Calvo ja coneix aquesta resposta i, d’acord amb el seu historial, intuïm que no només no hi ha penediment, sinó que forçosament s’hi amaga un plaer pervers per arrabassar la vida a dones, tot i que no la seva pròpia, com qualsevol lector –i encara més les víctimes i el seu entorn– hauria preferit.

Des de petits vivim per allunyar al màxim possible el moment fatal de la mort, tot i que això no implica que no fem intents per aproximar-nos a la idea de com ha de ser allò de treure’ns del mig. Ho veiem en el youtuber que arrisca la seva vida escalant l’exterior d’un edifici de 80 altures, en l’instagramer famós per pujar a dalt de les antenes de comunicació d’un gratacel per fer-se una fotografia o en el turista imprudent que pretén encertar el centre de la piscina llançant-se des de la vuitena planta del seu apartament de platja. En tots aquests casos ronda la mort a prop i l’inquietant enigma del ‘què se sent’. En plans absolutament contraposats, des de la maldat que nia en Jorge Ignacio P.J. a la imprudència del ‘tiktoker’ que mira de caminar per la cornisa d’un gratacel hi apareix la mateixa contradicció, la d’experimentar amb la vida aliena o la pròpia on només hauria de governar el temps o els imponderables.

Si tenen oportunitat llegeixin ‘La ciutat dels vius’, de Nicola Lagioia, escriptor i periodista italià el llibre del qual acaba d’arribar a la seva tercera edició a Espanya. En ell es narra un succés que va commocionar a Itàlia el 2016, l’assassinat d’un jove prostitut d’origen humil en mans de dos homes de 28 i 29 anys pertanyents a la burgesia romana. El van matar a martellades i després d’assestar-li 107 punyalades al quart dia de consum continuat de cocaïna i vodka, cosa que els va portar a una voràgine de deliri i desconnexió amb la realitat que va derivar en una carnisseria, darrere de la qual van aconseguir arrencar als dos autors la raó principal de la seva malifeta: volien saber què se sentia al matar algú.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El 2021, i molt més a prop de casa, a la ciutat d’Orense d’O Carballiño, un nen de 13 anys va llançar per la finestra una nena de 14. «Volia saber què se sent al matar», va donar per tota explicació, molt similar a la declarada a la policia per Manuel Delgado Villegas, ‘L’Arropiero’, l’assassí en sèrie més gran d’Espanya, autor confés de 43 crims en les dècades dels 60 i 70 i posseïdor del cromosoma XYY, també anomenat de Lombroso o de la criminalitat.

Passin-se per El Retiro si viuen o viatgen a Madrid i vagin a veure l’exposició ‘Mexicráneos’, 22 peces d’autors nascuts en un país on es practica un cridaner culte a la mort, de què els artistes es posicionen com més lluny, millor. Patrocinada per un parell de funeràries, inclou un bonic corol·lari que mai hauríem d’oblidar: «La vida mereix un homenatge».