Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Porta’m la contrària
Portar la contrària és superior a certes persones. No ho poden evitar. En realitat, ni s’adonen que ho refuten tot
Quan no t’agrada res, i és estrany que coincideixis amb opinions alienes –gairebé sempre equivocades, d’altra banda–, es fa impossible el descans. Portar la contrària, perquè és la teva naturalesa, consumeix les 24 o 25 hores del dia. Tot va bé, i de sobte estàs raonant sobre per què és millor no moure una mica el sofà a la dreta, o no posar tanta sal al menjar, o no escoltar tal bírria de música o no aparcar el cotxe de morro. En els pitjors moments, tot i que et trobis sol, i al voltant regni el silenci, al teu cap es desferma un huracà en el qual dones voltes a què respondràs si algú diu alguna cosa, no saps el què, però segurament erroni o forassenyat. Portar la contrària és superior a certes persones. No ho poden evitar. En realitat, ni s’adonen que ho refuten tot. Només els desconcertaria la coincidència. Són gilipolles, diguem-ne, i no volen saber-ho. No veuen que resulten repel·lents i odioses i que sovint estan envoltades de bellesa atresorada per d’altres.
Entretots
Per descomptat, necessitem tenir raó de tant en tant i acalorar-nos i, si tenim mànigues, arremangar-nos. La raó és un somni irrenunciable, prehistòric. Per què no discutir, si tots els verbs estan cridats a moure el món cap endavant. La raó és la raó, i la volem; això ho entén qualsevol. A més, no hi ha res a entendre. Si la conquerim sense esforç tendirem a pensar que no té valor. La vida es renova davant un desacord. La raó sense batalla prèvia val poquíssim. Pateix de moviment perpetu. Passa d’unes mans a unes altres, fuig, torna, va i ve. No vam néixer per dir fàcilment «quina raó que tens i què equivocat estic jo».
Notícies relacionadesPerò de tant en tant convé deixar-la passar de llarg, matar-la amb la indiferència, que se l’apropiï un altre i que rebenti. Sense raó també es viu. Fa anys vaig llegir un relat en el qual delegacions diplomàtiques de dos països enfrontats es reunien a negociar. En la primera trobada se saludaven circumspectes, envanides, i totes dues infal·libles. Durant setmanes no hi havia acostaments. Però un dia, a mitja reunió, algú va deixar caure: «¿Un porret?». Va ser l’inesperat punt d’inflexió. A partir d’allà, un altre es va afluixar la corbata, un altre va dir «quin puto conyàs tot», un altre va oferir uns xiclets. No van trigar a diluir-se les diferències insalvables. Al llarg de les setmanes següents, amb les delegacions disposades per fi a escoltar-se, fins i tot a deixar-se convèncer per un bon argument, van acostar posicions misteriosament. La receptivitat va produir al cap del temps un inesperat efecte, el que mai s’havi vist: cadascuna de les parts va assumir les posicions rivals, de manera que al final del relat estaven com al principi, allunyats.
La raó esclavitza, estableix un precedent, i quan més endavant per un casual no la tens, o te la neguen, pateixes l’estigma de ser el que es va equivocar. Ningú et qualificarà de geni, tot i que els genis que ja hi ha no tenen ni puta idea de res, al contrari que tu, que ho saps tot, per descomptat.
Ja ets usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
