Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Porta’m la contrària
Portar la contrària és superior a certes persones. No ho poden evitar. En realitat, ni s’adonen que ho refuten tot
Quan no t’agrada res, i és estrany que coincideixis amb opinions alienes –gairebé sempre equivocades, d’altra banda–, es fa impossible el descans. Portar la contrària, perquè és la teva naturalesa, consumeix les 24 o 25 hores del dia. Tot va bé, i de sobte estàs raonant sobre per què és millor no moure una mica el sofà a la dreta, o no posar tanta sal al menjar, o no escoltar tal bírria de música o no aparcar el cotxe de morro. En els pitjors moments, tot i que et trobis sol, i al voltant regni el silenci, al teu cap es desferma un huracà en el qual dones voltes a què respondràs si algú diu alguna cosa, no saps el què, però segurament erroni o forassenyat. Portar la contrària és superior a certes persones. No ho poden evitar. En realitat, ni s’adonen que ho refuten tot. Només els desconcertaria la coincidència. Són gilipolles, diguem-ne, i no volen saber-ho. No veuen que resulten repel·lents i odioses i que sovint estan envoltades de bellesa atresorada per d’altres.
Per descomptat, necessitem tenir raó de tant en tant i acalorar-nos i, si tenim mànigues, arremangar-nos. La raó és un somni irrenunciable, prehistòric. Per què no discutir, si tots els verbs estan cridats a moure el món cap endavant. La raó és la raó, i la volem; això ho entén qualsevol. A més, no hi ha res a entendre. Si la conquerim sense esforç tendirem a pensar que no té valor. La vida es renova davant un desacord. La raó sense batalla prèvia val poquíssim. Pateix de moviment perpetu. Passa d’unes mans a unes altres, fuig, torna, va i ve. No vam néixer per dir fàcilment «quina raó que tens i què equivocat estic jo».
Notícies relacionadesPerò de tant en tant convé deixar-la passar de llarg, matar-la amb la indiferència, que se l’apropiï un altre i que rebenti. Sense raó també es viu. Fa anys vaig llegir un relat en el qual delegacions diplomàtiques de dos països enfrontats es reunien a negociar. En la primera trobada se saludaven circumspectes, envanides, i totes dues infal·libles. Durant setmanes no hi havia acostaments. Però un dia, a mitja reunió, algú va deixar caure: «¿Un porret?». Va ser l’inesperat punt d’inflexió. A partir d’allà, un altre es va afluixar la corbata, un altre va dir «quin puto conyàs tot», un altre va oferir uns xiclets. No van trigar a diluir-se les diferències insalvables. Al llarg de les setmanes següents, amb les delegacions disposades per fi a escoltar-se, fins i tot a deixar-se convèncer per un bon argument, van acostar posicions misteriosament. La receptivitat va produir al cap del temps un inesperat efecte, el que mai s’havi vist: cadascuna de les parts va assumir les posicions rivals, de manera que al final del relat estaven com al principi, allunyats.
La raó esclavitza, estableix un precedent, i quan més endavant per un casual no la tens, o te la neguen, pateixes l’estigma de ser el que es va equivocar. Ningú et qualificarà de geni, tot i que els genis que ja hi ha no tenen ni puta idea de res, al contrari que tu, que ho saps tot, per descomptat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
