Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Una imatge i mil imatges
L’excés s’ha convertit en una confusió i enyores aquells llargs diumenges de setembre en què els amics mostraven les seves diapositives de les vacances
Els primers fotògrafs devien dir: “Una imatge val més que mil paraules”, i llavors algun escriptor responia: “... i una paraula val més que mil imatges, no et fot”.En l’era del mòbil, les xarxes socials i la vanitat ingènua com a promoció personal, la lucidesa de Susan Sontagencara ens interpel·la: “Avui dia tot existeix per acabar sent una fotografia”. Només que ja no es tracta d’una foto i prou, sinó de milions, constantment, i potser hem de dir que avui una imatge val més que mil imatges. L’excés s’ha convertit en una confusió, i gairebé enyores aquells llargs diumenges de setembreen què els amics t’ensenyaven les diapositives de les vacances.
Qui millor ha analitzat aquest desconcert és Joan Fontcuberta, que amb el seu Manifest Postfotogràfic, el 2011, fixava unes bases per a una comprensió de l’excés, on es discutien conceptes com l’autoria, l’originalitat, la saturació i l’aprofitament artístic d’aquest corpus infinit. Ara la Fundació Mapfre li ha proposat que faci una relectura del seu fons fotogràfic i Fontcuberta ha encarat els clàssics amb artistes recents que treballen la postfotografia. El resultat és l’exposició Ressonàncies, que es pot veure a la seu de Barcelona aquest estiu, i ofereix associacions fascinants.
Entretots
Les imatges de Helen Levitt, que durant mig segle van captar al vol la vida als carrers de Nova York, troben un paral·lel en el treball de Jon Rafman, que des de fa anys recorre GoogleStreetView per agafar-ne allò que va captar la càmera de nou ulls del cotxe de Google: la sorpresa, el gest involuntari, l’accident, l’estranyesa quotidiana. La rèplica a les fotos de Robert Adams, amb personatges melancòlics i solitaris al Mig Oest americà, és l’obra de Paolo Cirio, que també agafa imatges de Google Street, les imprimeix i les enganxa a les parets reals on van ser fetes, com fantasmes que reviscolen. L’obra de Diane Arbus, Garry Winograd o Emmet Gowin, entre d’altres, també troba correspondències en la postfotografia, i entre tots posen en dubte unes paraules molt citades de Cartier-Bresson: “Les mil primeres fotos que fas són les pitjors”.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
