Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
En defensa de Laura Borràs, mal em pesi
El gran problema de Laura Borràs, tan gran com ella mateixa, és que molts -fins i tot en les seves pròpies files- l’estaven esperant amb el punyal entre les dents, per la seva arrogància. El que els succeeix és que confonen el seu permanent somriure estúpid amb un somriure arrogant, però el de Laura Borràs és només un somriure estúpid, com correspon a la seva portadora. Aquí no hi ha arrogància, com n’hi pot haver en algú que no té cap capacitat ni vàlua. Això de prendre per arrogància el que no era sinó estupidesa, li ha creat a la Borràs molts enemics, i això que la pobra s’ha esforçat a deixar clar, a la menor ocasió, el motiu del seu somriure. Així doncs, seré jo, que mai he pres el seu somriure per arrogant sinó pel que era, qui la defensi davant la caça de bruixes de què és objecte. Som-hi
Laura Borràs està sent objecte d’una persecució per delictes polítics. Cert que està acusada ni més ni menys que de malversació, prevaricació, frau i falsedat documental, però si no hagués sigut política, no hauria tingut ocasió de cometre’ls i, per tant, no estaria a un pas de ser condemnada. Si en lloc de dedicar-se a la política s’hagués dedicat a anunciar dentifricis -dit sigui per a aprofitar el poc que ha demostrat saber fer- no haguera malversat, ni prevaricat ni comès frau ni falsejat documents. Estem, doncs, davant un cas clar de delicte polític. Per aquest mateix motiu, els qui van ser acusats de sedició, continuen sostenint que van ser presos polítics: si no s’haguessin ficat en política, no haurien delinquit.
La Borràs és una víctima del sistema, se la persegueix per les seves idees. La bona dona va tenir -presumptament- la idea de fraccionar un contracte per a beneficiar a un amiguet, ja ho veuen, una idea que, a sobre, era altruista. Segons el fiscal, no contenta amb tenir la idea, la va dur a terme, però en l’origen de tot hi havia la idea. Com es pot acusar algú per les seves idees? No es poden empresonar les idees!, o com fos l’eslògan que es va posar de moda durant el procés.
Entretots
Anem ara al suposat delicte. Fraccionar un contracte no hauria de ser il·legal, no almenys a Catalunya, aquestes coses no passarien en la Republiqueta. Fraccionar un contracte ens remet a manifestacions tan catalanes com la sardana, una dansa en la qual, quan cessa la música, la rotllana es desfà en desenes de fragments -els sardanistes-, com si fossin petits contractes a la recerca d’adjudicació. A Laura Borràs la va perdre la seva catalanitat. I també la seva feminitat: quantes mares no trenquen en nombrosos fragments la galeta per a donar-la-hi amorosament al seu infant, sense que s’ennuegui. Cap major mostra d’amor? Doncs amb els contractes, igual.
Podria fins i tot argumentar-se que va actuar imbuïda d’un cert esperit religiós: O no va partir Jesucrist el pa perquè en mengessin els seus deixebles?
-Però Jesús el va repartir entre dotze, no l’hi va donar tot el pa al mateix.
Notícies relacionades-I quina culpa té Laura Borràs de tenir un sol deixeble, de nom a més tan bíblic com Isaïes? Cal condemnar-la per haver aconseguit onze seguidors menys que el Senyor?
No. Rotundament, no es pot dur a la banqueta a algú, per donar mostres de catalanitat, d’esperit maternal i de sentiment cristià. I de somriure estúpid.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
