Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’antic i el vell

Roma mai mor del tot i, en canvi, el balneari dels afores de Jafre ja va ser vell abans de ser nou

2
Es llegeix en minuts
Vista nocturna de la Fontana di Trevi, a Roma.

Vista nocturna de la Fontana di Trevi, a Roma. / XAVIER JUBIERRE

Passejo de bon matí pel Baix Empordà, quan la calor encara no s’ha alçat del tot. Agafo un camí que surt del poble de Jafre i avança entre camps segats. De sobte la via es desdobla i a la dreta, en la distància, s’entreveu una construcció, un poblet que no surt als mapes. Encuriosit agafo aquesta direcció i a mesura que m’hi acostoes perfilen una sèrie d’edificis inacabats, sense finestres ni portes, encerclats per una tanca que barra el pas al visitant. La seva fesomia esquelètica, el silenci matinal i la sensació de temps aturat ho converteixen en una fantasmagoria, un decorat per a 'La dimensió desconeguda'. Després, ja a casa, busco informació: anys enrere, unes prospeccions a la zona van trobar-hi aigües termals; un empresari va veure-hi negoci i va planejar-hi un balneari de luxe, però la crisi econòmica va aturar-ho i el 2011 va entrar en concurs de creditors.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Després de dinar, per oblidarl’estranyesa matinal, em prenc un ristretto amb un cigarret imaginari (no fumo) mentre llegeixo 'Un cafè a Roma', de Josep M. Fonalleras (a l’editorial Univers). Vet aquí un cant d’amor, personal i compartit, a una ciutat amb tanta història com encanteri. Fa la sensació que Fonalleras l’ha escrit per poder-hi estar una vegada més, ni que sigui de pensament i record, i potser per això també reviu una escena memorable de la pel•lícula 'Roma', de Fellini, que resumeix el caràcter de la ciutat. A la terrassa d’una trattoriaromana, uns clients es queixen que els ha tocat seure a prop d’una claveguera que fa pudor, i l’amo de la pizzeria els fa entendre que en el fons són uns afortunats, perquè aquella claveguera és “un antic desguàs imperial”. És així: el prestigi de l’antiguitat s’ho fa perdonar tot. Ens contempla des de fa milers d’anys i ens diu que abans que nosaltres algú ja va viure, i que ser mortal i desaparèixer és part del tracte. Només cal saber-ho disfrutar. Entre molts altres moments que volen conjurar aquest estat d’ànim romà, Fonalleras cita unes paraules de l’escriptor Gore Vidal: “Quin lloc pot ser millor que Roma, aquesta ciutat que ha mort i que ha tornat a viure tantes vegades, per veure el final que ens espera?”. 

Roma no mor mai del tot, i en canvi el balneari dels afores de Jafre ja és vell abans de ser nou, abans d’estrenar-se, com tants altres edificis que testimonien a tot arreu les destrosses que van fer la cobdícia financera i la crisi econòmica del 2008. Ara fa deu anys, l’arquitecta Julia Schulz-Dornburg va documentaren un llibre i una exposicióitinerant —Ruinasmodernas— desenes de projectes que havien quedat inacabats, víctimes de la bombolla immobiliària i la construcció especulativa. Ella ho anomenava "una topografia del lucre”: urbanitzacions, hotels-casino, complexos turístics de luxe amb pista d’aterratge pròpia, falsos pobles pintorescos... Una dècada després, tots ells continuen avui buits, morts, ancorats en un passat inexistent, com si la pandèmia hi hagués arribat anys abans i ho hagués buidat de gent. O com un avís que no vam saber desxifrar.