L’anàlisi d’Andreu Claret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Macron porta França al caire del precipici
El problema és que no és segur que Macron sàpiga conjugar els verbs pactar, cedir, mercadejar, transaccionar
El president de França, Emmanuel Macron, no només ha perdut l’aposta que havia fet, revalidar la majoria absoluta dels seus a l’Assemblea Nacional. Ha patit dues derrotes més que pesaran en la seva capacitat per salvar la nova legislatura, per molt que França sigui una república presidencialista. D’una banda, ha facilitat el ressorgiment d’una esquerra que encapçala un esquerrà com Jean-Luc Mélenchon, per la qual ningú donava un duro fa un any i que ara serà la segona força del Parlament. De l’altra, ha creat les condicions perquè la dreta més extrema que lidera Marine Le Pen multipliqui els seus escons i sigui el tercer grup parlamentari. Pitjor impossible. Un país difícil de governar, al caire del precipici polític.
El moviment que Macron va posar en marxa fa cinc anys se sustentava en la seva capacitat per aspirar vots de les dues formacions que havien governat França en les últimes dècades. A la seva dreta i a la seva esquerra. Aquesta estratègia, que va resultar exitosa el 2017, i que encara li va servir per guanyar les últimes eleccions presidencials, ha fracassat. Els seus dos principals contrincants polítics han crescut, a esquerra i dreta. L’àmplia coalició esquerrana encapçalada per Mélenchon ha obtingut 142 escons, el doble dels que van sumar les esquerres i els ecologistes en l’anterior Parlament. Quant a l’extrema dreta de Le Pen, ha obtingut 89 escons, multiplica així per 11 els que tenia en la legislatura passada.
Notícies relacionadesAl perdre 104 diputats respecte dels últims comicis i quedar en 246, la formació de Macron ha quedat molt lluny de la majoria absoluta (289). Amb aquests resultats, es veurà obligada a negociar totes les lleis al Parlament. Probablement, una per una, a la italiana, si no aconsegueix un acord estable, a l’alemanya. Una possibilitat difícil, tot i que no del tot impossible, en vista de la nova composició de la cambra. En altres circumstàncies –les d’Espanya sense anar més lluny– l’obligació de negociar les lleis amb d’altres no necessàriament ha de conduir a la ingovernabilitat (tot i que gairebé sempre té un cost). El problema és que no és segur que Macron sàpiga conjugar els verbs pactar, cedir, mercadejar, transaccionar. El seu fort ha sigut, i és, exercir la presidència com si la república francesa fos una monarquia de les d’abans. Amb majories absolutes.
Fins que despengi el telèfon i truqui als republicans de dretes –els 63 diputats dels quals són els únics que podrien donar-li certa estabilitat– no sabrem el recorregut que té aquesta legislatura. No serà fàcil, perquè després d’una derrota que té caires de vot de càstig davant una manera de governar petulant, no és fàcil que ningú vulgui comprometre’s amb una força i un president que irrita tant els que té a l’esquerra com els que té a la dreta. Dos dies abans de les eleccions, Macron encara va demanar una majoria suficient per evitar el caos. Ho va fer al peu de l’avió que havia de portar-lo a Kíiv, posant de manifest, una vegada més, una concepció del poder marcada per la supèrbia. Molt haurà de canviar perquè algú es jugui els calers amb ell.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
