No ser exactament un escriptor de ciència-ficció

Es va estrenar el 1973 i la va escriure i va dirigir un individu de 31 anys que havia publicat el seu primer article en la secció de viatges de ‘The New York Times’ als 14 anys i que als 23 ja impartia classes com a professor convidat –un ‘cum laude’ de Harvard– a Cambridge. El seu nom era Michael Crichton. Sí, l’autor de Jurassic Park i també el metge per a qui escriure va ser sempre una compulsió feliç i escandalosament rendible.

l Crichton li agradava pensar que, d’alguna manera, seguia els passos del seu admirat Arthur Conan Doyle. No, no va crear un detectiu com Sherlock Holmes, però sí que va estudiar medicina, com ell, i va exercir com a metge, cosa que va acabar donant forma a la sèrie sobre metges que va estrenar el gènere en si mateix (i va propulsar un llavors joveníssim George Clooney a l’Olimp dels Ficticis Déus amb Bata Blanca): 'Urgencias'. I també va escriure sobre dinosaures. De fet, la seqüela de Jurassic Park, la novel·la, es va titular com l’única novel·la sobre dinosaures de Conan Doyle: 'El mundo perdido'. I va mantenir, durant tota la seva vida, aquest interès pel fantàstic quan es creua amb el científic, o més aviat, l’impossible posant contra les cordes allò possible, un tret conandoylesc.

Planejat amb Spielberg

Crichton va néixer a Chicago el 1942 i va morir a Los Angeles als 66 anys, set abans que s’estrenés ‘Jurassic World’, el ‘reboot’ miracle de Colin Trevorrow. Trevorrow, llavors guionista i director de culte –responsable d’un curiosíssim títol indie sobre algú que posa un anunci per trobar un altre algú amb qui viatjar en el temps–, és el fan més brillant amb qui podia haver topat la franquícia. La seva obsessió, el seu infinit amor i respecte pel primer títol de la saga –el ‘Jurassic Park’ que Crichton va planejar amb Steven Spielberg com una cosa que per fi podien fer junts, amics des que Spielberg era un jove que subjectava els focus en altres rodatges– és tan gran que aconsegueix l’impossible: tornar-lo a la vida amb la renovada dosi d’humor necessària.

I, tanmateix, malgrat que Crichton no va fer més que alertar sobre els perills del progrés i firmar una distòpia rere l’altra, en realitat un tecnothriller rere l’altre –el primer en ser adaptat amb èxit al cine va ser ‘La amenaza de Andròmeda’, el 1969, i va tenir tant èxit que es va convertir en minisèrie, produïda pels germans Tony i Ridley Scott–, l’èxit el va apartar de la condició d’escriptor de ciència-ficció i el va convertir en un ‘best seller’ no reivindicat com el clàssic que hauria de ser pel gènere. I això malgrat que la seva vida va consistir a no deixar d’escriure, com si depengués desesperadament de cada ingrés, com ho feia al seu moment Philip K. Dick. L’única explicació que va tenir sempre per a això va ser que escriure era l’únic que volia fer.

10.000 paraules al dia

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

«Viure amb ell era com viure amb un cos, ell no hi era del tot mai», va arribar a dir Anne Marie Martin, la seva quarta dona, amb qui va escriure ‘Twister’, aquesta cinta sobre un matrimoni que esclata en meitat d’una tempesta de tornados. Va començar escrivint els treballs als seus companys de classe. Va copiar un assaig de George Orwell per demostrar que un professor puntuava per sota del normal –li va posar un bé– i va escriure set novel·les en quatre anys mentre estudiava Medicina. Les va publicar amb un pseudònim que feia referència a la seva altura (John Lange). Va triar un altre pseudònim, el nom d’un famós nan del XVII, Jeffrey Hudson, per a la novel·la amb la qual va guanyar un Edgar, i en va escriure una altra a mitges amb el seu germà que van firmar amb el nom de tots dos: Michael Douglas.

Després van arribar les altres novel·les, prop d’una vintena, entre elles, ‘Assetjament’, ‘Esfera’, ‘Congo’, de les quals s’han venut més de 200 milions d’exemplars –i sempre pujant– arreu del món. Va publicar un llibre de memòries en què sobretot carregava contra el seu pare, un absent –com ell– publicista. Al final de la seva vida, curiosament i estranyament, va començar a dubtar de la realitat del canvi climàtic. El considerava un ‘hoax’ científic que redirigia la producció a un nou camp verge per al capitalisme. Aleshores, Crichton ja havia sobreviscut a l’11-S –va canviar el bitllet d’un dels avions en l’últim moment– i a un atracament a mà armada a la seva pròpia casa en què va reduir als lladres. I en cap moment va deixar d’escriure 10.000 paraules al dia.