Basat en fets reals

Les històries basades en fets reals han deixat de ser feu de les ‘tv movie’ de sobretaula per convertir-se en una de les grans apostes de la ficció televisiva recent. En els últims mesos hi ha hagut una veritable allau d’estrenes en aquesta línia. Sèries inspirades en esdeveniments reals, amb protagonistes d’allò més diversos: emprenedors famosos (‘The dropout’, ‘We crashed’, ‘Superpumped’), estafadores (‘Inventing Anna’), empresaris corruptes (‘Dopesick’), periodistes (‘Tokyo Vice’), aristòcrates perversos (‘A very english scandal’), famosos passats de voltes (‘Pam y Tommy’) i, per descomptat, (presumptes) assassins (‘The staircase’, ‘The thing about Pam’, ‘Candy’, ‘The girl from Plainville’). 

Perquè un relat funcioni és necessari que, com a espectadors, estiguem disposats a fer el que el filòsof Samuel Taylor Coleridge va definir a finals del segle XIX com a «suspensió voluntària de la incredulitat». Bàsicament, el que Coleridge va dir és que si volem entrar en una història és necessari que aparquem la nostra incredulitat, per poder acceptar coses que responguin a unes normes diferents de les nostres. Gràcies a aquest compromís (creure en la història que t’explicaran) un pot acceptar universos amb homes que volen, les històries de vampirs perfectament integrats a la societat o que hi hagi parcs temàtics poblats per androides capaços de desenvolupar una cosa semblant a la consciència. Tot i que impossible, t’ho creus perquè acceptes creure-t’ho, però també perquè el creador ha desenvolupat recursos perquè sigui coherent. 

Notícies relacionades

Patrick Schwarzenegger, la saga continua

‘Tokyo vice’: periodista foraster en territori de la Yakuza

S’atribueix a Aristòtil allò que és preferible un impossible versemblant que un possible inversemblant. I és en el terreny d’aquesta segona premissa en què juguen els fets reals. La realitat juga en una altra lliga. És complexa i desordenada. No sempre opera en un entorn amb certa lògica. Al contrari, amb freqüència no té sentit i requereix certes ‘llicències’ que alteren la història per motius dramàtics i la posen bonica. Però té una mena de mecanisme compensatori: va passar. En un món saturat de ficció, que reprodueix una vegada i una altra fórmules ja gastades, la fascinació pel que és real s’ha convertit en un recurs molt socorregut per a un espectador cada vegada menys impressionable. Aquesta nova fornada de ficció basada en fets reals juga a desafiar-nos. Ens força a posar-nos al lloc dels seus protagonistes, a trobar raons, a preguntar-nos si hauríem reparat en una cosa que els altres van semblar ignorar, si hauríem sigut conscients de la trampa que teníem davant o si la nostra ceguesa hauria deixat que els altres aconseguissin el que volien.  

A més de certa dosi de morbo, és impossible no veure en tots aquests relats una mena de versió adulta dels contes amb moral. De nens petits rebem la informació sobre els perills de la vida a través dels ulls d’una nena amb caputxa vermella, d’unes cabretes o d’un nen de fusta. Ara els personatges de conte són joves que decideixen inventar-se una identitat i viure a tot drap, persones amb retòrica i do de gents disposats a fer el que sigui per aconseguir èxit, pares i mares de família aparentment perfectes que perden el cap, companyies farmacèutiques sense escrúpols o periodistes amb ambicions que decideixen jugar-se la vida. Els ensenyaments, en realitat, continuen sent els mateixos. Els perills sotgen, sigues previngut, no et fiïs de qui ven fum, la cobdícia sempre té les seves conseqüències, no confiïs en les coses fàcils... La realitat sempre supera la ficció. O això diuen.