¿Com ho va fer Penelope Fitzgerald?

L’any 2008, coincidint amb el moment en què el prestigiós diari britànic ’The Times’ la va incloure en la seva selecta llista dels 50 millors escriptors anglesos posteriors al 1945 –un èxit majúscul, tenint en compte el menyspreu amb el qual l’havien tractat des que gosés debutar com a escriptora als 58 anys, considerant les seves novel·les «mers entreteniments»–, Julian Barnes li va dedicar un extens retrat a ‘The Guardian’. Barnes recorda l’única vegada que van coincidir en una trobada literària, i la forma en què aquella dona, que semblava, escriu, «una àvia de les que cuina melmelada» –cosa que, a més, feia, i n’estava francament orgullosa–, no podia evitar evidenciar que era un autèntic geni. Però un que havia seguit el seu camí, allunyant-se del privilegi.

La família ocultada

Perquè Fitzgerald, que havia nascut el 1916, era filla de l’editor de Punch, Edmund Knox, i, per tant, neboda del novel·lista Ronald Knox, del criptògraf Dilly Knox i de l’estudiós de la Bíblia Wilfred Knox. Encara que ni tan sols quan va escriure un llibre sobre tots ells, The Knox brothers, que va publicar el mateix any que la seva esmentada primera novel·la, The golden child, ho va fer jugant la carta de ser qui era, és a dir, una Knox. «¿Com ho va fer?», es preguntava Barnes en aquell retrat, referint-se a la forma en què es va ocultar durant massa temps, i va suportar el seu més que tímid ascens a algun tipus de tron al final de la seva vida, quan va publicar les quatre novel·les (històriques) per les quals seria admirada per gent com ell.

Fitzgerald va estudiar a Oxford, com ho havia fet la seva mare –que havia sigut la primera dona a poder fer-ho–, i va treballar a la BBC durant la Segona Guerra Mundial, però el 1941, quan es va casar amb Desmond Fitzgerald –d’aquí ve el canvi de cognom–, la cosa va canviar. L’escriptora l’havia conegut a Oxford un any abans. Ell estudiava Dret, però va acabar allistant-se en la Guàrdia Irlandesa, i després de ser condecorat per la seva participació en una campanya a Líbia, va tornar a casa convertit en alcohòlic. Malgrat això, va exercir d’advocat un temps, i van arribar a coeditar junts una revista literària anomenada World Review –en què, entre altres proeses, van publicar Para Esmé, con amor y sordidez, de J. D. Salinger–, però la cosa va acabar explotant.

Professora de Bonham Carter

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I tanmateix, d’aquells anys en què Fitzgerald va treballar per tirar endavant la seva família –perquè amb Desmond no hi podia comptar, gastava tots els diners en beguda, i tenien tres fills–, van sortir les seves primeres novel·les. Van arribar a viure, els Fitzgerald, no només al barco del qual parla a ‘A la deriva’, la novel·la, o ‘non fiction novell’, que finalment li va valer el Booker –i que no va evitar el comentari de menyspreu del seu editor, que no la considerava a l’altura del premi, pensem que per llavors tenia 63 anys i era pràcticament una debutant–, sinó també en una llar per als sensesostre, fins que se’ls va cedir una vivenda de protecció oficial. Va ser llavors quan l’escriptora va fer classe a Helena Bonham Carter, i a St. Aubyn, i quan pasa el que explica a ‘La escuela de Freddie’.

‘La escuela de Freddie’ (Impedimenta), la novel·la que relata les classes a nens actors que va donar a la delirant escola Itàlia Conti (Temple, en la ficció), va ser l’última de les novel·les autobiogràfiques que va publicar. Només després d’això, com si estigués portant a terme un inventari que havia d’existir per poder avançar, va firmar, en tot just una dècada, les quatre novel·les històriques –’Inocencia’, ‘El inicio de la primavera’, ‘La puerta de los ángeles’ i ‘La flor azul’– que li van permetre ascendir al tron de la millor escriptora anglesa viva del moment en què la va trobar Barnes. ¿Que com ho va fer? Potser així. Convertint-se en el personatge que havia viscut tot allò i que, per poder escapar, havia de donar-hi un sentit, i deixar constància de la seva passió, però també de la seva inevitable lluita.