No, no i no

Impossible no admirar la gent que diu ‘no’ a seques, sense explicacions, i a tota hora. L’any 1956, l’escriptor nord-americà E. B. White va rebre una invitació per unir-se a una organització de científics, artistes i intel·lectuals que recolzaven la reelecció del president Dwight Eisenhower i en la seva resposta es va limitar a escriure: «Ho he de declinar per raons secretes». Quina bellesa, ¿veritat? Negar-se a fer coses que d’altres desitgen que facis deu ser una font de plaer ben agradable. Ara bé, ¿com la podem dominar? Per a mi constitueix un misteri Aquesta setmana era al meu estudi, i l’Helena, a la seva habitació, sola, muntant un lego, quan la vaig sentir dir ‘no’ sense venir a tomb. Em vaig aixecar i vaig anar a esbrinar què passava. «No, ¿què?», vaig preguntar des de la porta. «És que m’ha semblat que m’havies dit alguna cosa», va respondre, executant sense voler una obra mestra de la negativa: el ‘no’ per si de cas.

Els qui formem part de la majoria nefasta que no sap negar-se rotundament a qualsevol cosa, veiem un triomf en el fet de dir «no ho sé», «ja ho veuré», «dona’m uns dies». Et conformes de postergar l’inevitable, en una temptativa desesperada de retardar el ‘sí’, alhora somies que, mentrestant, aprens a la fi a dir ‘no’ ràpidament, sense sentir-te malament per això. El «ja ho veuré» o el «no ho sé» representen un avenç, fictici, això sí. Recordo quan fa uns anys va contactar amb mi un desconegut que desitjava enviar-me el seu manuscrit. Jo preferia que no ho fes, però al final, entre unes coses i d’altres, li vaig donar la meva adreça. Tot just va arribar, em vaig conjurar per no llegir-lo. «Utilitzarem els fulls per encendre la llar de foc», li vaig dir a la meva parella, tot i que tots dos sabíem que no tenim llar de foc. Al cap de poc em va escriure una altra vegada l’autor: «¿L’has llegit? ¿T’ha agradat?». Vaig pensar que acabaria abans llegint-lo que admetent que no l’havia llegit ni em venia de gust. I així, sempre.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Alliberar-se del pes de dir ‘sí’ per compromís, per por que pensin que ets un imbècil, o un arrogant, torna més lleugera, intel·ligent i lògica la vida. No importa si t’equivoques. Un ‘no’ sempre és un ‘no’. Passa millor a la història que un ‘sí’. El seu record queda durant més temps a l’aire, com quan André Gide va dir ‘no’ a la publicació de l’obra ‘A la recerca del temps perdut’. O com l’ocasió en què Ian Fleming va suggerir per al paper de la versió cinematogràfica de ‘Dr. No’ el seu col·lega Noel Coward i aquest, segons la llegenda, va respondre «¡No! ¡No! ¡No!».