La partida que Catalunya sempre perd

El paràgraf de dalt no reflecteix les darreres declaracions del conseller d’Economia, Jaume Giró, sobre el finançament català. Són molt anteriors. En concret, d'un llibre publicat el 1985. El seu autor, el catedràtic d'Economia Ramon Trias Fargas, conseller de Jordi Pujol en dues ocasions durant els 80.

Fa uns dies coneixíem que durant l'exercici del 2021 a Catalunya s'havia executat només un 35,7 per cent de la inversió pressupostada. A Madrid, aquesta execució va ser del 183,9 per cent. L'any 2021 suposa un nou rècord pel que fa a l'incompliment de la inversió a Catalunya, un rècord que tristament s'ha d'atribuir a la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, la catalana Raquel Sánchez. Militant del PSC i exalcaldessa de Gavà.

L'infrafinançament de Catalunya, com demostren les paraules de Trias Fargas, és una endèmic. Una constant històrica davant la qual només hi caben dues grans explicacions. Una, fàcil de comprovar si un té al davant un mapa d'Espanya amb les seves infraestructures, és l'existència d'un projecte de gran abast i del que participen els dos grans partits sistèmics, el PSOE i el PP, per concentrar el poder econòmic a Madrid, alhora que s'aplana la resta, i particularment a la que va ser el gran motor econòmic espanyol, és a dir, Catalunya. Molts han estat els que han documentat aquesta operació de centralització i absorció de recursos. Entre ells, l'economista Germà Bel al seu llibre 'Espanya, capital París: Per què Espanya construeix tantes infraestructures que no es fan servir?'.

L'al•lusió a París no és trivial. El somni de les èlits espanyoles seria -és- transmutar Madrid en el que és París, és a dir, la capital d'un estat radicalment centralitzat, dividit entre la totpoderosa capital i la resta, les 'províncies'. París, capital també d'un estat que va arraconar ferotgement i en temps rècord les llengües i cultures minoritàries.

Hi ha una segona explicació al que està passant des de fa dècades. Una explicació perfectament compatible amb la primera: els successius governs espanyols ofeguen Catalunya no només perquè volen que Madrid sigui com París, sinó també perquè Catalunya té una llengua, una cultura i una identitat pròpies, i les defensa tossudament. Es tractaria de fragilitzar econòmicament una nació (o nacionalitat, com resa sibil•linament la Constitució) justament per això: perquè és una 'altra' nació.

Per descomptat, que hi hagi a Catalunya un govern i una majoria independentista al Parlament donaria raons els que desitgen minoritzar Catalunya tant com es pugui. Potser això explica l'incompliment rècord del 2021. I potser també expliqui la rotunditat del títol del llibre de Trias Fargas de 1985: 'Narració d'una asfixia premeditada'.

Notícies relacionades

Puigdemont crida al combat contra l’Estat i contra l’estratègia d’ERC

La línia 9 del metro i altres eternes promeses del Govern

¿És possible un remei? Em temo que no. No ho ha estat fins ara, malgrat que, com se sap, el xoc per les infraestructures és en l'origen de l'auge independentista. Recordin si no el lema de la primera manifestació multitudinària, el novembre de 2007: “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures!". José Montilla presidia la Generalitat.

Molts anys, molts fracassos i uns quants presidents després, aquest cap de setmana Carles Puigdemont es dirigia als catalans no independentistes per preguntar-los fins quan acceptarien aquesta situació, i brandava la lacerant diferència entre allò efectivament invertit a Catalunya i a Madrid. «¡36 a 184, collons, que ja està bé, home!», bramava el president exiliat, mentre els assistents al congrés de Junts per Catalunya al Rosselló aplaudien a cor què vols.