Sanitat privada: ‘Quo vadis’

El sector privat sanitari continua però essent molt dependent del que faci la sanitat pública, que es troba en la disjuntiva de ”morir d’èxit” o de viure inert amb el mal enquistat. La primera opció es produeix si amb la millora dels propis serveis públics fa innecessària la sanitat privada, reduint-ne la utilització, que poc o molt descomprimeix la utilització pública a la que tot ciutadà hi te dret en qualsevol cas. Si la pública acaba essent tant bona, per què pagar mútues? Si es dona la segona opció, els serveis públics malviuen amb el càncer metastàtic de la compatibilitat público-privada que pot acabar difuminant el servei universal en favor d’una “pobra sanitat per a pobres”.

Falta d’un marc clar i transparent. Per exemple, sobre quina és la raó de mantenir el privilegi de Muface per funcionaris que escullen privada a cost zero, o davant de la falta d’un catàleg de prestacions explícit regit per criteris de cost-efectivitat. Això deixa a interpretació lliura de cadascú si el sector privat s’ha de centrar en les prestacions que no concorren amb les públiques –les de cost elevat o menys efectives- o ho ha de fer amb les mateixes que les públiques, esperant el deteriorament de la seva qualitat percebuda per a fer atractius els serveis privats.

Notícies relacionades

Els clients de les mútues van pujar el 9% durant la crisi a Catalunya

Plorar de pena

Mentrestant dura la confusió,  alguns agents han començat la guerra pel seu compte. D’aquí que alguns prestadors es postulin per les concessions públiques que els tregui de la incertesa d’aquells marcs regulatoris, i optin directament per beneficiar-se de petits monopolis territorials, o per la concertació dels seus serveis dintre del sistema públic, i així assegurar el finançament bàsic sobre el que poden instrumentar pagaments addicional per petits serveis complementaris –no prestacions alternatives completes- de pagament individual. Qui més camí està obrint a aquestes modalitats esmentades són les comunitats on governa el PP. Aquests dies, a les concessions madrilenyes s’hi està afegint Andalusia amb la integració a la xarxa pública de hospitals del grup Pascual, com abans s’havia fet amb el socialista Ortega Limón. Hospitals estrictament privats que reparteixen beneficis a accionistes fora del sector, construïts en el seu dia de manera totalment confrontada al sistema públic, de quan pitjor per aquest millor per ells.

Conxorxats amb Ajuntaments de diferents signe, que els acceptàven independentment de la ideologia ja que els veien com a creadors de ocupació local, aprofiten ara una determinada conjuntura política, per allò d’un populist ”donar-ne accés a tothom”, i s’integren en a la xarxa de finançament públic que paguem entre tots. Finançament que acabarà en part a butxaques d’accionistes privats que en fan negoci. Mentrestant, Catalunya passa encara avui a la mentalitat de molts espanyols per ser la comunitat rica, de sanitat menys universalista, amb un major pes a la xarxa pública del sector sanitari ‘privat’ es diu, obviant que es tracta de centres concertats sense ànim de lucre, que històricament han suplert la pròpia falta d’actuació pública i/o que complementen avui amb diner de butxaca dels seus ciutadans les deficiències de la sanitat universal: molt lluny per tant de l’esquema de ‘privada gratuïta’ abans assenyalada, finançada amb diners públics i a beneficis de tercers.