Article d’Andreu Claret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El congrés a la búlgara de Puigdemont

Tothom sap que Junts és avui una bigarrada macedònia política i, fins i tot, ideològica. Fins a les eleccions municipals no sabrem si pot ser alguna cosa més.

3
Es llegeix en minuts
El congrés a la búlgara de Puigdemont

EMMANUEL DUNAND

De moment, l’únic aspecte significatiu del congrés que Junts per Catalunya celebra demà al sud de França és que els seguidors de Carles Puigdemont es reuniran a Argelers, on uns 100.000 republicans espanyols van ser amuntegats el 1939, després de fugir de l’Espanya de Franco. Serà inevitable que els hereus de Convergència Democràtica aprofitin la circumstància per establir paral·lelismes entre la situació en la qual viuen alguns dels seus dirigents a Waterloo i l’exili que van patir desenes de milers de famílies republicanes. Tan inevitable com vergonyós. La primera nit que la meva mare va passar a Argelers, quan tenia 15 anys, va haver de cavar un buit a la sorra humida per dormir, arrupida amb el seu germà petit per protegir-se del fred i el vent d’aquell hivern criminal. No crec que cap dels assistents al congrés de Junts s’hagi d’acomodar així. La meva mare va arribar a Argelers caminant amb la seva família des de Manresa, perduda en aquell èxode dantesc de mig milió de desheretats. Suposo que la majoria dels ‘junters’ ho faran amb els seus cotxes. Podria portar aquesta comparació funesta fins al final de l’article explicant que la meva mare portava un xiulet fet amb unes canyes i penjat del coll per activar-lo en cas que algun guardià intentés violar-la, però no fa falta. Espero que Puigdemont i els seus es continguin i no insultin la memòria dels qui van passar un parell d’anys en aquell camp, en condicions infames.

Parlem del congrés de Junts per Catalunya. Millor hauria sigut celebrar-lo en un poble de Bulgària, on les falses unanimitats no cridarien tant l’atenció com a Argelers. Tothom sap que aquest partit, o moviment, és avui una bigarrada macedònia política i, fins i tot, ideològica. Hi conviuen liberals que somien tornar als vells temps de Jordi Pujol i que tenen la independència al bagul dels somnis o les frustracions, populistes vagament socialdemòcrates, i els que tenen com a única divisa política aquell ‘ho tornarem a fer’, tot i que no sàpiguen ni quan ni com. Amb aquests elements, es podria esperar que la trobada d’Argelers tingués més d’aquelarre polític que de missa celebrada per l’home de Waterloo. Temorosos que pogués passar, els organitzadors han dividit el congrés en dues parts: la de demà, destinada a amarrar els càrrecs, i una altra, al juliol, per debatre el què. Curiosa manera de procedir, contrària al que suggereix el sentit comú: primer s’acorda la política, i després, l’equip encarregat de portar-la a bon port. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

A Argelers serà al revés. Primer es decidirà qui porta les regnes del partit, després de la decisió de Puigdemont significativa de retirar-se de la primera línia, i després, ja ho veuran. Dependrà de com estigui el pati a uns mesos de les eleccions municipals, en què Esquerra Republicana té tots els trumfos a molts dels antics feus convergents. Fixat així el calendari, almenys hi podria haver un debat sobre càrrecs, que sol ser una manera vergonyant de parlar de política, però Puigdemont ha preferit amarrar les coses i ungir un tiquet tant imbatible com fràgil: Laura Borràs, com a presidenta, i Jordi Turull, com secretari general. Una independentista de primera línia, com a cara visible del projecte, però pendent de la decisió de la justícia sobre contractes públics fraccionats quan presidia l’Institut de les Lletres Catalanes, i un home gris per controlar l’aparell del partit. 

Agustí Colominas, director del ‘think tank’ creat per Puigdemont per nodrir d’idees el seu fantasmagòric Consell per la República, ha recorregut a una comparació amb el PSUC, tan vergonyosa com el d’Argelers. Colominas pretén que Junts sigui ‘el Partit’ dels independentistes, així com el PSUC va ser ‘el Partit’ de bona part de l’oposició antifranquista a partir dels anys seixanta. Per a ell, Junts ha de ser el partit de les dues «P», pàtria i progrés, i obvia que d’altres aspiren a omplir aquest espai. Però això de la P deu respondre a un reflex freudià, perquè si alguna cosa és Junts, és el partit de la P de Puigdemont. El problema és que, de moment, només és això. Fins a les eleccions municipals no sabrem si pot ser alguna cosa més.