La campanya militar (35) | Anàlisi de Jesús A. Núñez Villaverde
Anàlisi de la campanya militar | Ucraïna també sap jugar a la guerra de propaganda
Putin és el principal responsable del que ara pateix la població ucraïnesa; però això no converteix en fals o delirant tot el que diu Moscou ni en veritable a ultrança el que sostingui Kíiv
Des de l’arrencada de la invasió russa es tendeix a pensar, sobretot en amplis cercles d’opinió occidental, que Rússia és l’única que s’entossudeix en una guerra de propaganda que pretén justificar la seva violació del dret internacional i guanyar simpatitzants i aliats en la seva confrontació amb Ucraïna. I és cert que pel camí Putin ens ha intentat convèncer que Ucraïna volia atacar Rússia, que la seva operació especial militar només és, per tant, una mesura preventiva que únicament busca salvar els ucraïnesos d’un govern nazi i genocida, que mai ha atacat civils desarmats, que tot va segons els plans previstos i tantes altres perles. Però res d’això pot fer oblidar que també des d’Ucraïna i els seus aliats es juga amb cartes molt similars, procurant presentar una imatge impol·luta de si mateixos i visibilitzar l’enemic com una encarnació del mal sense pal·liatius.
Així passa, per exemple, quan Kíiv pretén fer-nos creure que l’extraordinari rendiment dels seus militars –capaços no només de resistir l’envestida, sinó fins i tot de contraatacar amb èxit– es deu exclusivament a la seva bravura i alta moral de combat. Com si no fos meridianament clar que en cap cas s’hauria arribat a la situació actual si no hagués sigut per l’assessorament, la instrucció, el subministrament d’intel·ligència i l’entrega de material que, sobretot els Estats Units, li deixen des de fa anys. De la mateixa manera, ha sabut crear una imatge idíl·lica del seu propi president, convertit en el pilar fonamental de la voluntat nacional de resistència a l’invasor i el principal activador de la solidaritat internacional amb la sort d’Ucraïna, passant per sobre de les crítiques que ja havia acumulat des de la seva arribada al poder el 2019 i la fragmentació interna d’una societat dividida a grans trets entre prorussos i proeuropeus.
Notícies relacionadesIgualment, fent cas al seu discurs podria semblar que tothom està del seu costat, quan la realitat s’entossudeix a demostrar que són majoria els països que miren de mantenir-se al marge del conflicte o s’alineen directament amb Moscou, no aplicant sancions contra Rússia ni subministrant material de defensa a Ucraïna. Una visió que també contribueixen a difondre els Estats Units i altres aliats occidentals, mirant de fer veure que el fonament únic del seu suport a Kíiv és la defensa de la sobirania i la integritat territorial d’Ucraïna. Un argument que no va semblar importar gaire quan Rússia es va annexionar Crimea fa vuit anys i que, en el fons, aspira a amagar que l’objectiu fonamental del recolzament nord-americà, com ha confirmat el seu propi ministre de Defensa, és debilitar tant com sigui possible Rússia, fent servir els ucraïnesos com a punta de llança.
No hi pot haver cap dubte que Putin és el principal responsable del que ara pateix la població ucraïnesa; però això no converteix en fals o delirant tot el que diu Moscou ni en veritable a ultrança el que sostingui Kíiv. Reconèixer que tots els actors implicats en una guerra fan propaganda en defensa dels seus interessos hauria de ser, simplement, un punt de partida per evitar judicis definitius sobre qüestions que, sense fonts d’informació independents en molts casos, potser mai es coneguin o tardin molt a quedar aclarides. Prendre partit de manera acrítica, deixant-se portar per simpaties o prejudicis ideològics, l’única cosa que provoca és una probabilitat més gran d’equivocar-se i caure en el ridícul difonent notícies falses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
