Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿I?
Ser rei també és un tic. En un moment donat et surt sense voler, per pura supèrbia
Un vell rei sempre farà com que és rei, tot i que estigui retirat i ja no ho sigui; hi té massa hàbit. Canviar un hàbit, obligat per les circumstàncies, i no per gust, és dificilíssim, gairebé tant com canviar una opinió. ¿Qui canvia d’opinió així com així? Cal admirar la gent que ho fa i que no li importa admetre que no tenia raó, ni abans ni segurament ara. Aquest canvi és una aventura fascinant, com quan respons «sí; no; bé, sí; espera, no; bah, és igual, sí; tot i que millor que no», i la pregunta era només si volies vi negre. Fer de rei es torna temptador fins i tot quan ets taxista, poeta, funcionària, ramader, enginyera, conductor d’autobús. Ser rei també és un tic. En un moment donat et surt sense voler, per pura supèrbia.
Fer de rei té alguna cosa de gestual: saludes en la llunyania, navegues, parles planerament, abaixes la finestreta del cotxe, deixes escapar un trosset de la teva importància amb un «¿i?»… Anys enrere vaig entaular confiança amb un home que es passava les tardes teclejant en una màquina d’escriure imaginària, en una plaça a prop del meu pis. Semblava assenyat. Fumava cigarros també imaginaris. Alguns dies el convidava a un de veritat. Podia estar hores teclejant en l’aire. Fins i tot corria el tambor a l’arribar al final de la línia. Un dia li vaig preguntar si estava amb una novel·la. Va posar un dit als llavis i em va manar callar. De vegades m’hi acostava per darrere, com per espiar el que escrivia, i li deia: «Vas bé. Serà un llibràs. ¿Tens agent?». De la nit al dia va desaparèixer. No el vaig veure mai més. Va passar el temps i un diumenge, a Madrid, vaig veure una dona tocant un piano imaginari, com una virtuosa. Semblava un fantasma, i com a fantasma, actuava sota el mateix encanteri que l’home que escrivia en aquella màquina d’escriure inexistent.
Entretots
Vaig recordar aquests éssers espectrals al veure el rei emèrit a Galícia, movent-se, deixant-se portar, dient senzilleses, com el rei bromista que un dia va ser, a qui criden gairebé sempre paraules agradables, tot i que mai «geni», cosa que no s’entén. Em sembla que a través dels tres personatges es verifica l’existència de la irrealitat. En el cas de Joan Carles I la sensació de fantasia s’augmenta perquè ja hi ha un altre rei al seu lloc –¡casualment un fill seu!– que lentament l’ha anat empenyent de l’escenari, fins a reduir-lo a un nom de carrer, parc, avinguda, fins i tot a estàtua vivent. La grandesa d’un monarca es reserva aquestes males passades del destí: quedar degradat a bustos de ferro, a pintures a l’oli, a rètols de pavellons. No hi ha aparença d’eternitat en això. En poc temps, ets una baluerna, una figura d’escaiola, un animal dissecat. I encara ets viu. «Fes que ets rei», et dius al matí, i demanes potser guatlla per esmorzar, mentre pregues al cel que no et passi res semblant al que li va passar al papa Joan Pau II, a qui un fotògraf, a la Basílica de Sant Pere, en certa ocasió li va demanar, rebaixant-lo a ninot: «Santedat, faci veure que resa».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
