El conclave dels insomnes

Maledicció o benedicció, el laberint de l’insomni ha atrapat i condicionat l’obra d’infinitat d’escriptors. Com si la imaginació s’apoderés del cos i no consentís donar-li descans. Gossa propietària de l’amo. Franz Kafka, Sylvia Plath, Walt Whitman, F. Scott Fitzgerald... En són tants. Cadascun carregant les seves nits en blanc com podia. O com li era permès. L’insomni també és un espai. Charles Dickens, en els seus esforços, recorria a ritme fogós els carrers de Londres fins a l’alba. Mentrestant, Emily i Charlotte Brontë feien voltes al voltant de la taula del menjador fins que se sentien prou cansades per dormir. Amb la mort d’Emily, Charlotte va continuar fent-ho, durant hores, atrapada entre el dolor i l’insomni.  

¿Com es viu dormint vuit hores seguides?, es pregunta l’insomne. ¿Com s’habita el dia sabent que sempre acabarà amb un descans? Tancar els ulls i dormir. Desconnectar. Enfonsar-se en la profunditat d’una altra vida, aliena i pròpia alhora, on la consciència està desterrada i tot es converteix en un joc. De vegades, conciliador. De vegades, aterridor. És igual. La realitat no s’entela amb els somnis. ¿Com més gastada està la vida de l’insomne? Vuit hores, diuen els metges. I sona a utopia. A pau universal i pa per a tothom. 

Tot i que no sempre va ser així. L’historiador nord-americà Roger Ekirch ha estudiat els patrons del son preindustrials. Des del poema èpic ‘L’Odissea’ (segle VII aC) fins al poeta romà Virgili i ‘Els contes de Canterbury’ (finals del XIV). En infinitat de materials ha trobat referències al que ell anomena «son bifàsic». Dues fases. Des que es pon el sol fins que es fa de dia. Entremig, una vigília. Temps per avivar el foc, vigilar els animals, alguna tasca domèstica, xerrades nocturnes als dormitoris comunals o el moment dels amants, alliberats del cansament del dia i amb la perspectiva d’un segon son. Poeta, a la teva ploma. Inventor, als teus enginys. Cristià, als teus salms. Els dos sons es van esvair amb la Revolució Industrial. La il·luminació artificial va allargar la jornada, va alterar els ritmes biològics i, a l’haver de llevar-se a la mateixa hora, va obligar a comprimir el son. Però encara avui, una investigació realitzada en un poble de Madagascar sense infraestructura per a l’electricitat, ha detectat els dos sons en els seus habitants, amb un període intermedi d’activitat entre la mitjanit i la 01.30 del matí.  

Notícies relacionades

Insomni: la pedra infernal de l’escriptor nocturn

Guanyar versus governar

¿Com van viure els nostres avantpassats la pèrdua de son? Sasha Handley, historiadora britànica i autora de ‘Dormir en la Inglaterra de la temprana Edad Moderna’, explica com ja als segles XVI i XVII es relacionava la qualitat del son amb la salut dels cossos i les ments. Dormir molt poc o massa «asseca i sobreescalfa el cervell». Les dones es van encarregar de provar, aplegar i administrar les receptes per tractar els trastorns del son. Tintura de lavanda, aigua de rosella, pètals de rosa eren benvinguts. En casos extrems, s’optava pel làudan, el diascordi o la belladona. I més enllà dels beuratges: oracions, lectures espirituals, roba neta de llit i, fins i tot, escoltar música o el so de l’aigua al degotar «adormia els sentits».  

No hem canviat tant. Les nits continuen poblades d’ulls insomnes. Diuen que estem travessant una epidèmia mundial de falta de son. Se’ns acumulen les plagues. S’anuncien nous fàrmacs. Els experts proposen canvis socials. Sortir del laberint. Aquesta nit, el conclave dels insomnes hi reflexionarà.