La nit i la literatura

Insomni: la pedra infernal de l’escriptor nocturn

Alguna cosa passa amb l’insomni: quatre llibres sobre el tema ocupen la taula de novetats de les llibreries, novel·les i assajos que conviden a reflexionar sobre la gairebé mitològica relació que mantenen els escriptors amb la nit, els somnis i la impossibilitat de dormir. Atenció amb els monstres que crea la vigília.

Insomni: la pedra infernal de l’escriptor nocturn
8
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Hi ha una idea romàntica, construïda en part sobre un llindar de proves sòlides, en part sobre la necessitat de consolidar el mite, que desterra l’escriptor al territori de la nit. Aquí, tot sol, despert quan tothom dorm, aquest ésser singular crea. No passa amb cap de les altres arts: quan la gent pensa en un pintor o un músic no se’ls imagina de nit, sols a les golfes. A l’escriptor sí. Flaubert, Proust i Kafka no només tenen en comú que van escriure i van transcendir, sinó que van treballar de nit. Kafka no tenia alternativa: com va deixar consignat a les seves cartes i ha quedat reflectit en la seva biografia, era insomne.

A l’edifici que formen la nit i l’escriptor l’insomni és la pedra infernal. No dormir però escriure, ja que no hi ha res millor a fer. No dormir i crear idees. No dormir i parlar amb fantasmes. En fi: deu ser l’any de l’insomni o estar a prop el seu dia internacional perquè hi ha quatre novetats editorials sobre el tema: ‘El insomnio’, de Tahar Ben Jelloun (Cabaret Voltaire), ‘El mal dormir’, de David Jiménez (Llibres de l’Asteroide), ‘Un malestar indefinido’, de Samantha Harvey (Anagrama), i, el més recent, ‘Insomnio’, de Marina Benjamin (Chai). Tots publicats aquest any. Cap de divulgació. Cap amb receptes per agafar el son. Són novel·les, assajos o narracions que tornen a posar sobre la taula la relació estreta de l’escriptor amb la nit. Silenci. Tothom dorm. Tots menys l’escriptor.

Un binomi estret

«L’insomni és una malaltia bastant comuna entre els escriptors en el sentit que és un ofici en què en realitat mai es desendolla, mai s’apaga, una part del cervell de l’escriptor sempre està veient què serveix i què no serveix», diu l’escriptor argentí establert a Barcelona Rodrigo Fresán. «En l’insomni, com que tot el context es torna més ‘minimal’ i menys distractiu, probablement hi ha un nivell de concentració més granr. A mi se m’han acudit moltes coses durant l’insomni, i per descomptat tinc la proverbial llibreta al costat on escric a les fosques i que intento desxifrar l’endemà al matí». L’autor de la trilogia que componen ‘La parte inventada’, ‘La parte soñada’ i ‘La parte recordada’ té la seva pròpia història amb l’insomni que va tenir lloc quan estava escrivint el segon volum. Podria haver-li passat amb el primer, o el tercer, però no. Li va passar amb el segon.

«Mentre escrivia ‘La parte soñada’ vaig tenir un cas d’insomni molt bèstia que fins i tot va haver de ser tractat i desactivat, i encara avui no puc dir que dormo molt profundament i molt bé. Em passa una cosa molt estranya i és que cada nit em desperto a les 2.34 de la matinada. A les 2.34, fixi’s: dos, tres, quatre. Hi ha una mena d’intenció, un cert ordre narratiu, o almenys numeral narratiu. Això em va quedar per sempre, això em va passar ahir a la nit i em passarà avui a la nit». Algú que cada nit es desperta a les 2.34 i que entén que aquí hi ha continguda una intenció narrativa, això no pertany a l’ordre de l’article periodístic. Pertany a l’ordre de la ficció. Però això continua sent un article periodístic.

Kafka, el mestre

«Jo crec que l’insomni produeix millor material que els somnis», diu Fresán. La frase és adequada per introduir el gran escriptor insomne, Kafka. «El meu insomni només amaga un gran temor de la mort. Potser tinc por que la meva ànima, que quan dormo m’abandona, no pugui tornar al despertar», va escriure el txec al seu diari. Kafka va deixar nombroses pàgines sobre l’insomni per a la posteritat perquè no només va fer anotacions al seu diari: també va consignar les seves reflexions en les profuses relacions epistolars que va mantenir amb Felice Bauer i Milena Jesenská (origen dels volums ‘Cartes a Felice’ i ‘Cartes a Milena’, respectivament). Malgrat que hi ha hagut altres grans escriptors insomnes (Nabokov o Balzac, per exemple), el cas de Kafka és singular, atès que a posteriori s’ha establert una relació entre el seu geni i el seu mal dormir. Es podria resumir d’aquesta manera: en l’insomni es pensa diferent.

Fa uns anys, els investigadors italians Antonio Perciaccante i Alessia Coralli van publicar a ‘The Lancet’ el resultat de la seva anàlisi dels escrits de Kafka i van assenyalar que els efectes hipnòtics i/o al·lucinatoris que l’atacaven durant la vigília eren en l’origen d’una part de la seva creativitat. De matinada, instal·lat en la frontera bromosa, en el territori del voler dormir i la incapacitat de fer-ho, Kafka descobria noves realitats, noves formes d’expressar-les, noves formes d’art. Segons l’estudi, Kafka n’era conscient i ho va deixar consignat en frases plenes de significat. «Nit d’insomni. És ja la tercera de la sèrie. M’adormo bé, però una hora després em desperto com si hagués ficat el cap en un forat equivocat (...) Dormo literalment al meu costat, mentre jo mateix he d’anar a cops amb els somnis (...) En resum, em passo tota la nit en l’estat que es troba una persona sana uns breus instants, abans d’adormir-se realment».

Escrits insomnes

«Crec que aquest insomni es deu únicament al que escric», va assenyalar l’escriptor txec a l’entrada del seu diari. No és una frase qualsevol, al contrari, és un gir majúscul: no l’insomni com a estat propiciatori de l’escriptura, sinó al revés, l’escriptura com a exercici que impedeix agafar el son. D’això pot parlar l’escriptora catalana Marta Carnicero, que durant la redacció de l’acabada d’aparèixer ‘Matrioixques’ (Quaderns Crema) va acumular nits sense dormir, assaltada amb freqüència per les imatges del seu llibre. «No sé si eren minuts o eren hores, perquè intento no mirar el rellotge quan no puc dormir, per no alimentar l’angoixa de no poder conciliar el son», recorda. Ser assaltat pels fantasmes de l’escriptura i que aquests conspirin contra el son pot tenir dos vessants. Un, el de l’escriptor torturat pel bloqueig, per la solució que intueix però que no arriba: per la impotència. Dos, el de qui és visitat de nit pels monstres a qui està donant vida. El de Carnicero és el segon.

«En el meu cas, l’insomni no tenia a veure amb l’escriptura en si mateixa sinó amb la temàtica», diu. «El fet que la novel·la estigués centrada en el tema de les violacions de guerra em causava una angoixa difícil de gestionar. Em vaig documentar, vaig llegir articles, vaig buscar documentals i textos diversos per escriure la novel·la i en aquest procés vaig acabar assumint un munt d’imatges per a les quals no estava preparada, unes imatges que després tornaven en els moments de descans. Això és el que em passava, llavors hi havia moments en què començava a fer voltes a frases, imatges, històries que havia llegit i que em pertorbaven moltíssim».

Vila-Matas

-Senyor Vila-Matas: ¿què opina de la idea romàntica de l’escriptor insomne? ¿El que no pot dormir i es dedica a bolcar la seva genialitat mentre els altres dormen?

-Per sort, crec que ja superem el sentimentalisme romàntic. No menysprearia, en canvi, situant-me ja en la nostra època, la idea de l’escriptor eixerit que bolca la seva genialitat mentre els altres escriptors perden el temps estiuejant.

-Senyor Vila-Matas, a ningú li agrada no poder dormir, però, ¿l’insomni té alguna cosa bona per qui es dedica a l’escriptura? Al cap i a la fi, les hores nocturnes són les més tranquil·les per escriure. Kafka, que era insomne, va arribar a escriure que hi havia paraules i idees que estava segur que no hauria trobat en cap altre estat que no fos el de vigília.

-Em quedo amb l’horari de Paul Valéry, per exemple. Dormia les seves hores i s’aixecava entre les quatre i les cinc de la matinada, es col·locava (de cara al possible fred) un xal a les espatlles i pensava i meditava cada un dels pensaments que a aquestes hores li passaven pel cap. «Els altres fan llibres. Jo faig la meva ment», deia.

-Senyor Vila-Matas: ¿li resulta atractiva la idea? Així, en teoria. Si existís la possibilitat de decidir: «Seré insomne durant sis mesos a veure què surt (literàriament parlant)», ¿li agradaria provar-ho? ¿Què esperaria trobar en la vigília obligada?

Notícies relacionades

-¿Ser el Dorian Grey de l’insomni per haver-ho pactat amb el diable durant sis mesos? Ni somiar-ho. O més ben dit millor somiar-ho que haver de patir unes «endimoniades» hores insomnes.

Material volàtil

Nabokov, que tenia problemes per dormir, va escriure al 1964 ‘Sueños de un insomne’, on va consignar durant tres mesos tot el que recordava haver somiat al despertar. El llibre va veure la llum el 2018. Fa uns anys també va ser publicat a Espanya ‘Un mundo propio. Diario de sueños’, la selecció del britànic Graham Greene dels somnis que va registrar durant 25 anys als seus diaris. L’escriptor nord-americà Blake Butler va portar a terme un experiment interessant a ‘Nada’ (Alpha Decay), un llibre, explica Fresán, «escrit en l’insomni, no raonant sobre l’insomni sinó arrossegat per l’insomni». L’home que es desperta cada nit a les dues, les tres, les quatre, hora amb intenció narrativa, alerta en qualsevol cas sobre el material literari que produeix l’insomni. «Com tot», diu, «s’ha de manejar amb compte, és material volàtil i altament inflamable. No se n’ha d’abusar». Es podria afegir: no tothom domina els seus monstres com Kafka.