El regateig de la tornada

Entre les d’actors de referència de la segona meitat del segle passat n’hi havia una en la qual es veia un home alt, jove, ben plantat, somrient, vestit clar, corbata contrastada a joc, cabells curts ondulats davant la porta d’accés al local sota els tendals que anuncien encara avui la firma comercial. Per la inclinació del cos sembla que vulgui entrar tot i que els seus acompanyants dissimulin la intenció per, suposadament, protegir-lo del vianant que el reconeix i el saluda. 

Quedava, doncs, el dubte de si la personalitat quan es vestia a la italiana ho feia en aquell comerç de la ciutat al qual podia acudir quan aprofitava qualsevol pretext o excusa per desplaçar-se fins al seu port per coincidir amb els seus amics navegants, anar al seu perruquer de confiança, menjar als seus restaurants favorits, disposar d’una privacitat sense control i recuperar l’alleujament que advertia que no se li concedia a Madrid. És sabut que allà passar desapercebut sempre ha sigut molt més difícil per a un famós que a la capital que es venia com a més cosmopolita i menys cortesana. I la majoria de vegades que això s’esdevenia, ni les autoritats ho sabien. Se’ls estalviava homenatge per guanyar llibertat.  

Joan Carles I d’Espanya (Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó, Roma, 5 de gener del 1938) ha tornat al país dels seus gairebé 40 anys de regnat després de 655 dies d’absència induïda. Ha esperat que la justícia dirimís els possibles delictes coneguts després de les denúncies de la seva amiga i amant. I amb això, ja en va tenir bastant. 

L’ombra de la corrupció el va acompanyar fins a Abu Dhabi on ha semblat voler expiar unes irregularitats assumides a través de la regularització fiscal i compendiades en tres causes legals que van ser arxivades per la fiscalia corresponent, no sense escàndol, per la seva possible prescripció i davant la impossibilitat d’imputar-l’hi per haver tingut lloc quan gaudia i s’aprofitava de la inviolabilitat que li atorgava el càrrec.  

Notícies relacionades

La immoralitat d’EH Bildu

El Sant Jordi més internacional

Expliquen les cròniques que la seva tornada puntual a casa es volia tan discreta com desapercebuda. Però com adverteix el proverbi xinès que si no vols que se sàpiga, no ho facis, al complir la seva promesa anunciada després d’especulacions i rumors constants i buscar la seva redempció popular a través dels seus defensors acèrrims, l’emèrit ha generat al seu entorn l’enrenou propi del fill pròdig. I l’alegria per veure i aplaudir el pecador falsament penedit que sotmet al silenci i la resignació 99 justos ha desbordat tota cautela i desplaçat tota moderació.  

El seu delicat i inestable descens de l’avió privat ha dibuixat un home gran, limitat, que necessita l’ajuda dels seus col·laboradors però que intenta demostrar que qui ho té al néixer ja no ho deixa. Però tampoc. Al no poder tornar a la seva antiga condició de vida i nivell a causa de la seva conducta inacceptable de la qual encara no s’ha disculpat, queda a expenses del llegat literari de Cervantes: «no hi pot haver gràcia allà on no hi ha discreció».