Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Salut mental Les llàgrimes del cantant de Metallica

L’epidèmia de salut mental que patim és un fracàs col·lectiu a què urgeix plantar cara

2
Es llegeix en minuts
Salut mental Les llàgrimes del cantant de Metallica

Vianney Le Caer

Els cantants de trash metal també ploren. El vocalista de Metallica, James Hetfield, es va ensorrar i es va posar a plorar davant milers de persones en un concert a l’estadi Mineirão de Belo Horizonte al Brasil després de confessar la inseguretat que li genera el pas del temps. Hetfield va obrir els seus sentiments i va acabar a l’escenari entre llàgrimes abraçat pels seus companys de banda. Deu mil estereotips sobre aquesta masculinitat que ha de reprimir els sentiments i amagar la vulnerabilitat van saltar pels aires amb les llàgrimes de Hetfield. Sí, ‘Nothing else matters’. 

No només els cantants de trash metal ploren. Tristesa, cansament permanent, irritabilitat, insomni, angoixa, ansietat, atacs de pànic, depressió... formen part d’allò que els experts anomenen una pandèmia silenciosa de salut mental, agreujada pels estralls del confinament de la covid. Els informes es van acumulant des de fa temps amb xifres esgarrifoses (per exemple, que gairebé 11 persones es treuen la vida cada dia), dades i més dades conegudes que posen de manifest la situació que Íñigo Errejón comentava en una entrevista en aquest diari: «La vida s’ha tornat més insegura i molt més fràgil per a tothom. Quan parlem de salut mental no parlem només del fet que et rebi un psicòleg, sinó que avui la vida causa molt de dolor per a molta gent

Els adolescents

Notícies relacionades

La vida no només fa mal als polítics i als cantants de trash metal en edat adulta. Les idees suïcides creixen entre els adolescents: a Espanya, el 19% dels joves entre 14 i 19 anys va desitjar la mort l’últim any, el 7% la va planificar i el 4,6% es va intentar suïcidar. A països del nostre entorn tenen xifres similars. No és un país en concret, és una manera d’entendre la societat i de relacionar-nos entre nosaltres la que causa aquest dolor. En el cas dels adolescents, el focus es posa amb raó en la influència de les pantalles, finestres obertes de bat a bat a la seva intimitat i les seves pors per les quals massa sovint es colen els pitjors malsons (‘bullying’, abusos, odi...). A les xarxes, tothom ha de semblar feliç, ‘cool’ i exemplar, l’obsessió per l’aprovació dels altres (el maleït ‘like’) és una dictadura permanent, 24/7. Als nostres adolescents els fem créixer abans i s’enfronten a situacions adultes complexes per a les quals, generació crescuda amb cotó fluix, no estan preparats. Molt sovint es parla amb solemnitat de fracassos col·lectius. El de la salut mental sens dubte ho és. Cada societat genera els seus problemes de salut, i en aquest cas el nostre balanç no parla gaire bé de nosaltres. 

(Els meus companys de Metallica) «Em van abraçar i em van dir que si em sentia malament a l’escenari, em recolzarien. Ara, veient-los a tots vostès aquí, sé que no estic sol», va dir James Hetfield entre llàgrimes a l’escenari de l’estadi Mineirão de Belo Horizonte. Per frenar l’epidèmia silenciosa de salut mental és necessari estratègies i polítiques públiques per identificar els problemes, tractar-los i treure’ls l’estigma. També al sector privat, com defensa el president de la Fundació Pimec, Josep González. Cadascú de nosaltres en el nostre cercle més pròxim podem contribuir donant-nos suport i ajudant-nos, aprenent i exercint empatia i tolerància. Que no siguin només els músics de trash metal els que s’abracen plorant sobre l’escenari. 

Temes:

Metallica