Les burilles de Maragall

Res és sorprenent perquè tot és sorprenent. La rutina en la qual s’ha instal·lat la societat, i també la política, és clar, es troba en un disbarat tan profund que qualsevol situació passa per un halo de normalitat sorprenent. 

Partint d’aquesta base se’ns cola en la nostra quotidianitat la possibilitat d’espiar, de ser espiat, d’utilitzar l’espionatge a favor o simplement d’enganyar amb l’espiat i que les aparences facin la seva feina.

Pensar que el CNI va espiar Ernest Maragall per conèixer el que hi havia darrere de les possibilitats que Barcelona acabés amb un alcalde independentista retorça l’estómac. Concloure que aquestes escoltes havien beneficiat «indirectament» Ada Colau i considerar Jaume Collboni com el «beneficiari directe», per acabar sobre la figura de Pedro Sánchez, és tan recargolat com el viatge de tornada d’una burilla a l’estanc.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No hi ha dubte de l’acció declarativa dels polítics. Les seves frases es converteixen en bons moments per als que analitzem o escrivim sobre política. Però una declaració que s’inspira en una altra frase, alhora generadora d’una altra expressió, i que condueix a una declaració més, és un pou sense un fons intel·lectual. I fer responsables Colau i Collboni de les decisions, encertades o no, del CNI, resulta molt sorprenent.

En política les disculpes, o són inservibles o enfonsen més en la misèria. Com un elefant matusser entrant en una botiga amb vidre de Sèvres. Trencar una peça condueix al col·lapse. Ernest Maragall, amb les seves primeres declaracions, va obrir un canal que no va poder contrarestar. Va pensar que el podria utilitzar en benefici propi i va acabar descontrolat a les xarxes. Al contrari que amb les burilles de platja. De tornada a la cleda per obra de 20 cèntims.