Baixes per regles incapacitants

No hi ha una única manera de menstruar. La regla pot provocar des de molèsties lleus fins a dolors intensos. Es calcula que el 15% de les dones en edat fèrtil tenen dolors incapacitants (dismenorrea), un patiment incompatible amb una vida normal. L’esborrany de la nova llei de l’avortament ha exposat la intenció del Ministeri d’Igualtat de plantejar una baixa laboral per a aquests casos. La proposta ha generat debat, també dins del Govern espanyol, pel temor que la mesura pugui estigmatitzar les dones i incidir negativament en la seva inserció i desenvolupament laboral.

Ara ja ho sabem, la menstruació no talla la maionesa ni és motiu per no practicar esport o per aïllar-se en una habitació. No fa agre el vi ni rovella el ferro ni embogeix els gossos, com afirmava l’escriptor i científic romà Plini el Vell. Els tabús que convertien la menstruació en un episodi impur i vergonyós es van superant, però som lluny de la completa normalització. Una herència de mites i ignorància ha provocat una autèntica bretxa de coneixement entre el cos femení i el masculí. Tot i que fa anys que la medicina mira de recuperar terreny, l’abisme és important. N’hi ha prou amb recordar la quantitat de dones que van reportar alteracions en els cicles menstruals al rebre la vacuna contra el coronavirus. Senzillament, els assajos clínics previs no van considerar els efectes específics en la fisiologia femenina. 

Res és casual. Antics tabús i un biaix discriminatori van evitar una mirada científica sobre la menstruació. Era cosa «de dones». Per tant, una cosa de menys consideració. Les molèsties normals i els dolors incapacitants es van ficar al mateix sac. Un mateix contenidor per alimentar la narrativa de la debilitat. Massa fràgils per treballar, per exposar-se als carrers, per equiparar-se als homes... El sexe dèbil. Contra aquesta discriminació hi van batallar les feministes. Al 1910, la metge i investigadora nord-americana Clelia Duel Mosher va publicar que no hi ha cap raó fisiològica perquè les menstruacions normals incapacitin les dones. Però era una veu contra milers. De fet, el 1912, ‘The New York Times’ argumentava a l’editorial que les dones no haurien de tenir dret al vot perquè són emocionalment inestables quan estan menstruant.  

Avui ja no es posa en dubte la capacitat laboral de les dones, però segueix a la penombra la complexitat de la menstruació. L’endometriosi (malaltia que causa dismenorrea i que afecta el 10% de dones en edat reproductiva) triga una mitjana de nou anys a diagnosticar-se. La sanitat pública catalana va incorporar el 2018 un model d’atenció, al considerar-la «invisibilitzada i estigmatitzada». Només sis autonomies compten amb unitats especialitzades en hospitals públics per atendre les pacients amb aquesta malaltia. Queda molt de camí per recórrer.  

La proposta del Ministeri d’Igualtat no es convertirà en una mena de barra lliure de baixes laborals, com addueixen algunes veus contràries a la mesura. Aquest argument només criminalitza les dones. No es tracta d’un permís automàtic, sinó de la certificació mèdica d’un dolor invalidant. ¿Pot perjudicar la integració laboral de les dones? No hauria de ser així. Per això és necessari aconseguir el màxim consens, també dels sindicats. Ja no estem en els inicis del segle XX. La menstruació forma part de la vida de la meitat de la humanitat: reconèixer-ne les formes més doloroses és una simple qüestió d’informació i de superar tabús ancestrals.