Article d’Andreu Claret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

3
Es llegeix en minuts
La metamorfosi de Vladímir Putin

La desfilada d’aquest any a la plaça Roja no només ha servit per celebrar la victòria sobre l’Alemanya nazi. Ha culminat la metamorfosi empresa fa uns anys per Vladímir Putin, expert a manipular la història, per justificar les seves costoses guerres. En altres ocasions, el teló de fons que va presidir la desfilada van ser les guerres de Txetxènia o de Síria. Ahir va ser la guerra d’agressió que les tropes russes lliuren a Ucraïna (encara que ell no esmentés el nom d’un país que considera inexistent). Amb una diferència: la de no poder exhibir una victòria, que és tant com reconèixer un fracàs, al no haver aconseguit ni tan sols apoderar-se d’aquelles regions d’Ucraïna on és majoritari el sentiment russòfon. Si altres anys Putin va poder oferir el suposat alliberament dels txetxens o el dels sirians, després d’arrasar Grozni o Alep, aquest any, ni això, malgrat els míssils, les bombes i els morts. El record de la història gloriosa del poble i de l’Exèrcit Roig només li ha servit per tapar la derrota humiliant que les seves tropes han patit a Ucraïna, fins al moment. Per no poder, no ha pogut ni tan sols oferir el cadàver dels últims soldats que resisteixen el setge de les seves tropes a l’acereria de Mariúpol.

Durant molt temps, escoltar els supervivents de la Segona Guerra Mundial parlar de les seves gestes era un dels principals atractius de qualsevol passeig pel parc Gorki de Moscou quan arribava la primavera. No feia falta ser rus ni comunista per estremir-se davant aquells relats dantescos de la gran guerra patriòtica que va arrabassar a Rússia uns 27 milions de vides. Només el poder de Hollywood va aconseguir furtar-li, a mig món, la seva condició de principal víctima i botxí del nazisme. El 9 de maig va servir durant anys per recordar i honorar els protagonistes d’aquesta gesta. Pares, mares, avis i àvies passejaven el pit cosit de medalles per la plaça Roja fins que, amb el pas del temps, els sobrevivents van escassejar i les noves generacions van començar a mirar més cap al futur. Putin va ser el primer a adonar-se del que suposaria perdre aquesta condició de poble martiritzat, i li va donar al dia de la victòria un biaix nou, en què la desfilada militar i la retòrica serveixen més als seus propòsits polítics que a una merescuda commemoració de la derrota del Tercer Reich. 

Notícies relacionades

La soledat de Putin a la tribuna de la plaça Roja, envoltat d’ancians generals i veterans de la guerra mundial, però sense cap mandatari estranger, ni tan sols aquells de qui presumeix ser amic, era tota una metàfora. Si hi afegim que a la desfilada faltaven els soldats i els oficials que són al front, o que han mort en mans de l’Exèrcit ucraïnès, i que hi havia menys blindats que altres vegades, perquè no hi ha hagut temps per reposar els que han quedat destrossats als bladars d’Ucraïna, la metàfora també ho és d’una derrota humiliant. Només faltava que els avions destinats a creuar el cel de Moscou formant la Z de l’anomenada Operació Militar Especial no poguessin enlairar-se pel mal temps, una cosa incomprensible tenint en compte que Putin ha comptat amb el recolzament entusiasta del patriarca Ciril, que ho és de Moscou i de totes les Rússies. No és estrany que, en aquestes circumstàncies poc favorables, no es complís cap de les prediccions. Ni proclamació d’una victòria impossible de sustentar, ni fugida cap endavant amb una declaració de guerra que suposaria reclutar centenars de milers de joves que fins ara han vist el camp de batalla com un trampós videojoc. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ningú pot saber què passa pel cap d’un home sol com Putin, que va somiar un passeig militar que li permetés posar un president titella a Kíiv, com els té a Grozni o a Damasc. De manera que, per trobar una lògica a una actuació tan suïcida, potser convingui recórrer a la història, que a Rússia explica moltes coses. Txetxènia és a menys de 100 quilòmetres del mar Caspi, Ucraïna domina el mar d’Azov i el mar Negre, i Síria té el port de Tartus al Mediterrani. Ja ho sabia Catalina II, l’emperadriu que va regnar durant 34 anys, els suficients per pensar que Rússia havia d’afegir a la seva sortida natural al Bàltic una altra al Mediterrani.