Dos podcasts que són or

‘Nadie hablará de nosotras’ són Lara Gil i Cristina de Tena, i parlen del que els comporta viure sent grasses. ‘No hay negros en el Tíbet’ són Frank T, Asaari Bibang i Lamine Thion i parlen del que els comporta viure sent negres. Són podcasts diferents i cada un té el seu estil, evidentment, però tenen alguna cosa en comú. Me n’he adonat que poques vegades, per no dir mai, he sentit parlar en l’esfera pública de les seves experiències a persones víctimes de la grassofòbia o el racisme sense que les qüestionin, les insultin, se’n riguin o els vingui a matisar el discurs gent que no té ni idea del tema. M’interessa quan estan d’acord entre elles i quan no; quan plantegen diferents punts de vista sobre el mateix tema, quan s’animen i reforcen mútuament. Un espai segur, de creació, trobada, gaudi i aprenentatge. És molt interessant sentir lluïdíssimes i primeríssimes persones parlant de grassofòbia, la suposada defensa de la salut, ‘body neutral’ i cultura de la dieta. O del ‘blackface’, que va suposar la pròpia infància en una Espanya eminentment blanca o de què saben dels seus països d’origen; per citar només alguns exemples.

Les persones que tenim un cos normatiu i/o no estem racialitzades no podem experimentar la grassofòbia i/o el racisme que pateixen altres. Són persones amb qui compartim societat, però no privilegis. Desconstruir els biaixos que ens venen inculcats de sèrie és fonamental per no reproduir violències, i el primer pas és conèixer. I l’única manera de conèixer és callar i escoltar, que casa a la perfecció amb el format podcast.

(Un apunt: «persona racialitzada» és un terme que serveix per assenyalar qui rep violència racista en una societat concreta. Ignorar que una opressió existeix no la mitiga, al contrari).

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per norma general, els mitjans tradicionals estan encara molt poc pluralitzats: el fet que l’equip de ‘No hay negros en el Tíbet’ tingui una secció quinzenal a la SER (en el programa ‘A vivir que son dos días’, de Javier del Pino) és una excepció a celebrar. Mentrestant, en els marges radiofònics sorgeixen propostes i projectes interessantíssims, i encara hi ha molt marge per recórrer.

I si en castellà la situació és aquesta, en català encara hi ha més feina per fer. En aquest sentit celebrem també el naixement de La Fera, que es defineix a si mateixa com «una fàbrica de creació digital que impulsa projectes audiovisuals en català per enfortir-los i fer-los créixer». Ara acaben d’obrir les inscripcions al Programa Embrió (embrio.cat), que és un concurs de projectes digitals en català en què cada guanyador rebrà un premi de 2.000 euros i acompanyament durant el curs 2022-2023. Els desitgem molta participació, molta pluralitat i molta, molta feina.