Pegasus al Bernabéu

En aquesta visió del món, Pep Guardiola només pot ser culer i José Mourinho va néixer per jugar al Madrid, per això aquella tempesta de clàssics de fa una dècada va acabar com va acabar. El gol decisiu en el minut noranta-i-ramos és, abans que res, una injustícia, com ho és també que Messi hagi guanyat moltes menys Champions de les que es mereix atesa la seva condició de millor jugador de la història. Que els gols no es mereixen, sinó que es marquen, és una realitat lletja, d’aquestes que és necessari amagar sota l’alfombra i que es despatxen amb un menyspreu: resultadistes, que sou uns resultadistes. 

Vázquez Montalbán

Fiel a la seva condició d’exèrcit d’un país desarmat, el Barça és el mirall del catalanisme i del nacionalisme català.  «Quan el Barcelona guanyava un partit de futbol al Reial Madrid, considerat l’equip del govern, Catalunya es rescabalava una mica de totes les guerres civils que ha perdut des del segle XVII. I quan el Barcelona perdia contra el Reial Madrid, Catalunya ratificava la seva condició metafísica de poble perdedor, de poble desgraciat, sotmès al jou de les hordes centralistes», que va escriure Manuel Vázquez Montalbán al seu famós article Barça: l’exèrcit d’un país desarmat. Veure guanyar el Madrid per Europa de la forma que guanya és vinagre a les ferides, no només per la victòria ‘per se’, sinó perquè és injust. I la injustícia, ai, ens fa revoltar, als catalans. 

Passa aquests dies amb l’escàndol de l’espionatge amb Pegasus a figures de l’independentisme. Hi ha als fòrums de l’independentisme genuí una indignació moral davant les revelacions, resumida en un ‘hashtag’ que va promoure ahir Carles Puigdemont: #aneualamerda. «Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies». Miserables els que ho feu i els que ho justifiqueu», va tuitejar l’expresident de la Generalitat. Puigdemont afirma que «amb aquesta gent» (no aclareix si els espies, el Govern o els espanyols, en general) l’independentisme s’ha d’asseure més que per decidir els «termes de la separació». Però aquest fet, asseure’s a decidir els termes de separació, no va succeir el 2017, després del referèndum de l’1-O; no va succeir el 2019, després de la sentència als líders del procés, i no fa pinta que hagi de passar ara. És igual la capacitat de mobilització, l’alt preu humà i social pagat per l’1-O, l’evident (i indignant) desproporció de la reacció penal de l’Estat als fets del 2017: en un símil futbolístic, fa anys que l’independentisme juga en el Bernabéu, atrapat en el minut noranta-i-ramos, perdent sense remissió i queixant-se amargament de la injustícia de les derrotes. Però els gols cauen de l’altre costat, un rere l’altre. 

Manual d’estratègia

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La ferma denúncia de la vulneració dels drets fonamentals dels espiats catalans (ciutadans espanyols amb els mateixos drets que la resta, una cosa que fa anys que certs sectors de la justícia, la política i el periodisme espanyol han oblidat) està més que justificada. La utilització política de l’escàndol per tornar el problema català al centre de l’agenda és comprensible, de manual en estratègia política. La indignació personal dels espiats al saber vulnerada la seva intimitat és comprensible i mereixen suport en la seva exigència d’explicacions i de depuració de responsabilitats. Però en la comunitat autònoma del CESICAT, l’anomenat CNI català, els esquinçaments de vestidures morals per l’espionatge sonen sobreactuats. I el dolor, l’esquinç intern, per la injustícia que la pèrfida Espanya fa anys, dècades, que no porta Catalunya a enlloc més que a una superioritat moral autocomplaent de consum intern per a un grup de fidels que es retroalimenten. I, com bé sap el Barça, aquest és l’estat d’ànim perfecte per salvar la temporada guanyant de tant en tant en el Bernabéu. 

El Madrid no guanya tant de la mateixa manera sempre només per sort. I quan alguna cosa ocorre moltes vegades i no és atribuïble a l’atzar, deixa de ser una injustícia i passa a ser una conseqüència.