Arenes movedisses | Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’últim alè de Ciutadans
Entre la intranscendència social i a punt de caure en la irrellevància una vegada hi hagi eleccions a Andalusia, al partit fundat per Rivera només li queden dues opcions: o desaparèixer o diluir-se en el PP a l’empara de Feijóo
La nit electoral andalusa del 19 de juny pot representar per a Ciutadans el començament del final o prolongar la seva agonia per espai indefinit a l’ombra del més que probable context d’un PP en minoria o amb recolzaments de la ultradreta. En els dos casos, el predictible escenari que es presenta per a la formació taronja l’aboca a plantejar-se si li convé continuar navegant per mirar de sobreviure lluny de port; si nedar a mercè dels corrents amb escasses possibilitats de no morir d’hipotèrmia; o si amarrar-se definitivament a la maroma de salvació que les baronies populars estan llançant als seus dirigents des de fa mesos.
En qualsevol cas, tot apunta que el projecte nascut fa més d’una dècada de la iniciativa d’Albert Rivera i d’altres membres fundadors està condemnat a diluir-se en el record d’una part notòria de l’electorat que, de forma il·lusionada, els va comprar el discurs, aquest que els situava a l’esquerra del PP i a la dreta del PSOE, el centre sociològic que determina l’èxit o el fracàs en les votacions.
Ciutadans neda en la intranscendència, tot i que no en la irrellevància. És intranscendent per tal com ha deixat d’importar al seu electorat de cara al futur, però continua sent rellevant en governs municipals i en algunes diputacions provincials, on encara sustenta el poder executiu, bé el propi o bé apuntalant altres formacions. En molts casos, el seu recolzament incondicional al partit del qual ha arribat a semblar una escissió evidencia el final de l’aventura, però –ja s’ha dit–, queden enclavaments en què continua sent indispensable per al PP en qüestions de governabilitat, fins i tot a costa de mirar de reüll o de tapar-se el nas en situacions de sospita, com està passant ara a Madrid. Veurem per quant temps.
Entretots
El cert és que, arran de la fallida moció de censura de Múrcia de fa un any, amb Inés Arrimadas des d’aquell dia entregada a la tasca interna i ocupada a apagar focs lluny dels focus, Francisco Igea abandonat com una parella ofesa a Castella i Lleó, Toni Cantó al seu xiringuito madrileny i Juan Marín convençut de la caducitat dels seus serveis a Andalusia, el principal aparador de la formació que venia a regenerar el centre polític es redueix a Begoña Villacís a Madrid. Només hem de posar l’orella a la seva intervenció en l’últim ple de l’ajuntament, durant el debat sobre la presumpta estafa dels ‘cayetanos’ amb les mascaretes i altre material sanitari anticovid, per advertir la dificultat per traçar una línia diferencial entre el discurs d’Almeida i el de la portaveu de Cs. Isabel Díaz Ayuso, companya d’agrupació de l’alcalde de Madrid, no ha defensat mai de forma tan enardida el primer regidor de la capital ni amb l’apassionament amb què ho va fer dies enrere Villacís. Una vegada consagrada Ayuso com a presidenta autonòmica del PP, caldrà veure com la lideressa maneja les seves bones relacions amb Vox davant la desafecció que Martínez Almeida sembla projectar a la capital d’Espanya cap al partit ultra.
La història de Cs és coneguda; per tant, és gratuït repetir-la. Mai sabrem què hauria passat amb l’organització en cas que hagués quallat una aliança entre Albert Rivera i Pedro Sánchez per formar Govern. El que sí que sabem és com ha acabat la història d’alguns partits minoritaris –regionalistes en aquest cas– que van escoltar els cants de sirena del Partit Popular, veiem els exemples d’aquella desapareguda Unió Valenciana de González Lizondo o la profunda ferida causada a Unió del Poble Navarro, quan dos dels seus diputats van caure temptats per la poma enverinada que els va oferir Pablo Casado en el debat sobre la reforma laboral.
Ara, i en previsió del que passi a Andalusia, Ciutadans està valorant si es presenta en conjunció amb el PP en pròximes llistes electorals del País Valencià, Navarra o les Balears. Aquest Partit Popular, no obstant, ja no és el mateix de Pablo Casado. Núñez Feijóo és poc amic de coalicions, com va demostrar a Galícia o quan va recolzar l’exdirigent basc Alfonso Alonso en la seva oposició a formar aliances a Euskadi, cosa que va acabar costant-li el lloc. El compte enrere de Ciutadans va començar fa mesos. El comportament erràtic d’Albert Rivera va activar el temporitzador i a Castella i Lleó ja van fer detonar les primeres càrregues. Només és qüestió d’un parell de mesos comprovar quina capacitat de destrucció per al partit tindrà la pròxima deflagració, el 19 de juny a Andalusia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
