Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Res de tonteries
El Govern sembla no estar gaire al corrent del cas Pegasus, tot i que alhora pugui haver donat l’ordre d’espiar els polítics catalans
Ned, el protagonista de ‘El jardinero fiel’, de John Le Carré, és un agent secret britànic de llarga experiència. En un moment concret el seu superior, Mr. Burr, li proposa que investigui si un dels homes de la casa és en realitat un espia que passa informació sensible als soviètics; tot apunta que sí. Quan Ned accepta el cas, Mr. Burr li diu: «Doncs endavant. Tingui’m informat, però no molt informat; res de tonteries». Imagino que saber-ho tot et deixa fet pols. En cert sentit, es torna descoratjador. I més en l’espionatge. És molt millor, i més pràctic, no disposar d’absolutament tots els detalls. Per això el Govern sembla no estar gaire al corrent del cas Pegasus, tot i que alhora pugui haver donat l’ordre d’espiar els polítics catalans. «És del tot impossible que estiguem al corrent del que fem quan ningú ens veu», sembla estar a punt d’anunciar la ministra de Defensa, aclarint els fets una vegada per sempre.
La vida es fa més suportable si barreges coneixement i ignorància. Endinsar-se al subsol de la intel·ligència d’Estat és, al cap i a la fi, un viatge directe a la depravació. Quina necessitat hi ha de baixar tant. Per això mai sobra la frase de Mr. Burr, molt útil per fugir d’estudi. A l’hora de la veritat, quan les coses no van necessàriament bé per als teus interessos, convé no tenir la culpa. Tenir la culpa és lletgíssim, així que, ¿per què no mirar d’esquivar-la? Recordo que el 1990 la Diputació d’Ourense va reunir tot el seu fons artístic amb la intenció d’exposar-lo. Durant el trasllat de les obres, un quadro de Fernández Mazas «va patir un fort impacte al ser colpejat per un cotxe quan efectuava una maniobra de marxa enrere, ja que el quadro estava recolzat en un dels para-xocs del pati de l’aparcament, pel que sembla sense protecció», va explicar la Diputació en un comunicat. Semblava un accident més, fins que al cap de poc, per altres fonts, es va saber que l’automòbil que va envestir el quadro era el cotxe del mateix president de la Diputació.
Entretots
L’espionatge es reivindica cada cert temps com una manifestació artística, tot i que massa perillosa i complicada. Com més s’avança en un cas, i més informació s’obté, menys és clar sempre el que va passar. Les històries d’espies només es tanquen quan el relat ja no pot aclarir-se. I després hi ha aquesta ingratitud de l’ofici mateix. ¡Has de negar que ho ets! L’espionatge, segons la versió oficial, és una cosa que mai passa, com si no estigués inventat. En un món perfecte i just, un agent secret hauria de poder cargolar una placa daurada a la façana de l’edifici que digués «Mrs. Pérez Espia. Primera planta». Tots sabríem que té una feina de veritat. Li constaria al veïnat, que a l’ascensor podria preguntar-li per les escoltes, i si vol que parli més alt; ho sabria l’ajuntament, que li passaria un impost. Per fi podries presumir de ser espia i conèixer sense condicions ètiques les converses que no t’incumbeixen. I el millor de tot, podries portar una vida secreta en la qual series jardiner.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
