COP FRANC
Les coses que ningú trenca, però es van trencar
A poc a poc el Barça va anar trencant plats. Primer els va trencar Eric Garcia, que es va quedar amb la cara pàl·lida, sense paraules, la boca arrufada, com si hagués comès pecat davant de Déu, i després va venir el gol de penal provocat pel seu desvari, quan només havien passat quatre minuts de lluita infructuosa contra l’equip de les xarcuteries.
Frankfurt és una ciutat de fires, ho era quan el Barça de la nostra joventut disputava amb certa solvència aquella Copa de Fires en la qual sobresortien gent com Ladislao Kubala o Sándor Kocsis, que eren com els nostres Pedri o Dembélé d’ara. No vam prendre seriosament aquest símbol potser menor de les nostres competències i ens van donar un ensurt més gran en el seu propi camp, on reestrenaven la il·lusió d’acabar amb un gran.
El Dia de l’Amor Fratern, que era a més el de la celebració de l’inici d’aquella segona República, el camp es va omplir d’un blanc cridaire, procedent de Frankfurt, precisament, i el Camp Nou es va disposar a prendre aquesta cridòria com un petit incident que el Barça més potent d’ara superaria amb els crits més propis del futbol.
De cap manera. Es van anar trencant coses i la primera va ser aquesta gerra que va destrossar Eric Garcia i que no va poder arreglar un altre alemany, precisament, Ter Stegen. D’allà cap avall el Barça va anar perdent-ho gairebé tot. Va perdre, això està molt dit, el suport del públic, suplantat, per culpa barcelonista, per una riuada d’alemanys que van celebrar un a un els disbarats blaugrana, fins que al final es va complir el que Pablo Neruda diu en una de les seves més famoses odes, l’Oda a las cosas rotas, «las cosas que nadie rompe / pero se rompieron».
El Nobel xilè comença així la seva profecia: «Se van rompiendo cosas / en la casa / como empujadas por un invisible / quebrador voluntario». I això va començar a passar, com si un vent sense remei tirés per terra el que dies abans anomenava «jugar bé» el líder màxim de la tradició que va inaugurar Cruyff: cal guanyar jugant bé. Doncs es van trencar les coses a la casa, fins i tot es va trencar Pedri, que és com si es trenqués el gerro de Cruyff, ja que ara és el millor de la plantilla. Es va trencar fins i tot el silenci de respecte que acompanya, o ha d’acompanyar, els pitjors moments de l’equip de casa, ja que de casa era, ai, l’equip de Frankfurt.
Es van trencar totes les coses, fins i tot els gols que el Barça va poder oposar van ser gols trencats, fets de llàgrimes i decaïment. Les coses trencades, «las cosas que nadie rompe / pero se rompieron». Ara, a recompondre el no-res.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
