Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Governet de passió a l’exili
Una simple mirada a la pinta que gasta el governet a l’exili ens recordarà que sempre hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres
Si algú pregunta en què va acabar allò del procés, de la republiqueta i del ‘quanta dignitat’, mostrin-li vostès la foto de l’autonomenat «govern a l’exili». I, tot seguit, prestin-li a aquest algú una espatlla on plorar. Poques fotos mostren així de bé la decadència i la decrepitud. La imatge del Vivales, Comín, Llach i –el que és pitjor– de vuit més als quals ningú és capaç de posar nom intentant semblar un govern en què ningú creu, a l’ombra d’un llimoner i en un posat de cobla sardanista, potser la Principal de Waterloo, és tan trist que ja ningú té ganes de riure-se’n. Admeto que ens han proporcionat rialles sense fi i que –‘mea maxima culpa’– he sigut el primer a riure d’ells, però veure ara el patetisme dels últims llacistes m’encongeix el cor. Jo me’n penedeixo, Senyor.
Entretots
Observar gent caient al buit mentre ho intenta dissimular amb rostre impassible no ens hauria de moure a riure, sinó a pensar en les seves famílies, que els continuen estimant malgrat les seves evidents limitacions. A més, potser no tots els de la foto estan malament de la xaveta, potser alguns hi van acudir enganyats, pensant que el Vivales els convocava per adjudicar-los un càrrec autèntic, dels de bon sou i millors dietes, que per a això es van ficar en el llacisme. Qui els havia de dir el que es trobarien allà.
-Pel poder que m’ha sigut concedit, és a dir, que m’he concedit jo mateix, us nomeno a tots vosaltres membres del governet autèntic –va deixar anar el Vivales.
I a veure qui s’atreveix a dir-li que està com una regadora, que jo tinc coses millors a fer que jugar als governs o que m’espera la família a casa.
-I ara ens farem una foto sota d’un llimoner, que dona imatge de solemnitat. Vinga, feu cara de ministres.
Res de riure, que ja en tenen prou amb el que estan passant. A més, donar a conèixer el governet en l’exili en vigílies de la Setmana Santa permet utilitzar la foto a tall d’estampeta, com es feia abans amb les de sants i beats. Cada vegada que, en aquests dies tan donats a la mortificació pensem que la vida ens tracta malament i tinguem temptació de maleir la nostra sort, una simple mirada a la pinta que gasta el governet en l’exili ens recordarà que sempre hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres. I n’hi haurà prou per guarir-nos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
