Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Micos de fira per a turistes belgues
Un diari belga anuncia un viatge organitzat a Catalunya, no a qualsevol Catalunya, sinó a la llacista, tot i que cada vegada sigui més difícil trobar-la
En una trobada literària celebrada fa uns dies a la meva ciutat, participaven un escriptor asturià, una escriptora gallega i la presentadora, catalana. Per mor de la mútua comprensió, la xerrada va tenir lloc en castellà. Al final, en el torn de preguntes, va aixecar la mà una senyora de mitjana d’edat –aquestes intervencions les fa sempre gent de mitjana edat, els joves no estan per a ximpleries, donem gràcies als déus. La senyora, que estaria impacientment esperant torn des de l’inici de l’acte, no va preguntar res, només va fer una petició: que abans de finalitzar, l’asturià i la gallega pronunciessin alguna frase en català, per veure com sonava en les seves veus tan bella llengua. La bona dona esperaria un aplaudiment i l’aquiescència de la presentadora, però aquesta li va deixar anar una frase demolidora.
-Senyora, que són dos escriptors, no dos micos de fira.
El silenci que es va fer a la sala podia tallar-se amb un ganivet. Però aquí va acabar la qüestió i la senyora se’n va anar a casa sense l’esperada actuació de dos micos parlant català.
Entretots
Hi ha gent a qui no li agrada exercir de mico de fira i n’hi ha una altra que ha nascut per a això, o tal vegada sigui que li encanta fer el mico. Com a exemple, un diari belga anuncia un viatge organitzat a Catalunya, no a qualsevol Catalunya, sinó a la llacista, encarga que cada vegada sigui més difícil trobar-la. No és per presumir, però jo ja vaig vaticinar fa un any en un article, que el llacisme acabaria convertit en parc temàtic, fins i tot vaig aconsellar algunes atraccions, com algú disfressat de Vivales capgròs perquè els nens s’hi facin fotos com ho fan amb en Mickey a Disneyworld o un bufet lliure on poder, a preu únic, atipar-se de menjar fins que el cos aguanti, i que no podria portar cap altre nom que Bufet Junqueras. Aprofito ara que el projecte ha pres forma per estendre’l a empreses més enllà del simple oci, com el basar Quanta Dignitat, on el client paga avui pel producte, amb la promesa d’entregar-l’hi a domicili 18 mesos més tard. El negoci radica en el fet que mai se li entrega la compra, però tant és, turistes i llacistes mai es queixen. I encara tornen.
La publicitat del Grand Tour Groc que ofereix el diari belga al mòdic preu de 1.450 euros, assegura als clients que se’ls obriran les portes de l’«inaccessible palau de la Generalitat». Es tracta d’una estratagema publicitària, ja que sabut és que allà qualsevol hi entra, des de Ferrocarrils de la Generalitat per entregar diplomes fins als Pastorets pel seu centenari, per no parlar si aquest qualsevol llueix llaç groc, llavors pot fins i tot disfrutar allà de la seva nit de noces, amb la taula del Consell Executiu a tall de tàlem conjugal.
El que corona el viatge i justifica els 1.450 euros és una atracció que a mi em va passar per alt. Aquests belgues se les saben totes: xerrar amb els principals polítics nacionalistes, que és de suposar que pronunciaran les frases tòpiques de costum –entre nosaltres ja estan gastades, però a un belga despistat el poden divertir– i es deixaran fotografiar amb els turistes. Per fi els líders llacistes faran alguna cosa de profit: treballar de micos de fira. Trobo a faltar l’advertiment als senyors viatgers que està prohibit tirar-los cacauets.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
