Article d’Imma Sust Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Me too’ assetjament escolar
Vull pensar que aquests nens no eren dolents, vull pensar que ara són magnifiques persones i vull pensar que ni tan sols em recorden i de com de malament m’ho van fer passar
bullying13 /
Als meus anys i amb bastanta teràpia a l’esquena, poc em queda per treballar. Però els he de confessar una cosa que em té torturada des de petita. No tinc amics de la infància. No els tinc perquè no vaig tenir amics en la meva infància. És així de simple. Vaig tenir més aviat enemics. Nens que no m’estimaven, que em marginaven, i professors que, en lloc d’ajudar, alimentaven més el ‘bullying’. Passen els anys i segueixo amb aquesta espina clavada en l’ànima. Fantasiejo i somio de vegades amb la idea d’obrir un meló enorme creant un ‘MeToo’ d’assetjament escolar. Amb noms d’escoles, professors i nens que ja no són nens. Alguns tenen càrrecs importants i tinc esgarrifances només de pensar-ho. Però sempre que em poso davant de l’ordinador amb la idea de fer-ho, la meva nena petita de l’escola em diu que no ho faci. Segurament per por. I és llavors, quan la nena gran que soc jo pensa sincerament que no valdria la pena.
Entretots
Vull pensar que aquests nens no eren dolents, vull pensar que ara són magnifiques persones i vull pensar que ni tan sols em recorden i de com de malament m’ho van fer passar. Fins i tot he arribat a pensar que jo, a manera de venjança, també vaig fer mal a algun d’aquests nens. No ho recordo, però no ho descarto. Vull pensar que aquests nens ja no existeixen. Em dona pau pensar així. En canvi, si creés el ‘hashtag’ amb el nom dels meus assetjadors, seria com ressuscitar-los i tinc bastant clar que no seria una bona idea. Els que es van portar realment malament van ser els adults. La majoria dels professors estan morts o jubilats, però per desgràcia em consta que l’escola segueix dreta i continua amb el mateix model de fa 40 anys. Nens que van tristos a l’escola perquè se senten discriminats, perquè no se senten estimats i perquè els fan creure que no serveixen per a res. Després amb sort i amb el recolzament de la família, ho solucionaran amb un canvi d’escola i s’adonaran que poden ser feliços i tenir amics. Trobaran una feina, la gent els valorarà i tot estarà bé. Fins que algú et presenta el seu millor amic de la infància i a tu, sense saber gaire bé per què, t’entra una tristesa enorme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
