Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Joc de claus
Al costat d’un cadàver abatut pels russos a Butxa s’aprecien tres claus. Dues sembla que corresponen amb les d’un portal i una vivenda. La tercera, per la seva forma, amb la d’un automòbil. Entre les tres expliquen la vida
És impossible resumir una guerra, però dilluns vaig veure una foto del periodista Luis de Vega, i em va semblar que tota la guerra era allà, tancada en un simple rectangle. En la imatge es veu un cadàver de cap per avall, abatut pels russos, als carrers de Butxa. No es distingeix si es tracta d’un home o una dona, ni tampoc la seva edat. El cos està cobert per l’impermeable que portava posat en el moment del crim. Sí que s’hi aprecien les mans i, tot just a un centímetre, un joc de claus. Són tan a prop que pressuposes que les sostenia amb una mà en l’instant en què les bales la van abatre. Quan el cos va caure sense vida, el puny es va obrir i les claus es van rendir a la mort.
Són tres claus. Dues sembla que corresponen amb les d’un portal i una vivenda. La tercera, per la seva forma, amb la d’un automòbil. Entre les tres expliquen la vida. Les petites propietats personals despleguen, de vegades, la història dels seus amos. És fàcil imaginar que la persona morta, una mica abans de rebre els trets, es trobava al seu pis, pensant bé si sortir o no. Potser va calcular que l’última esperança de sobreviure era fugint de casa, no quedant-s’hi. Quan es va decidir, es va posar un impermeable, perquè plovia, i va sortir. Va tancar la porta, però no va guardar les claus, perquè potser es dirigia al cotxe, aparcat just al costat. Llavors els russos van obrir foc, el cos es va desplomar, la mà es va obrir.
Entretots
La presència del joc de claus al costat del cadàver produeix l’efecte aterridor d’aquell famós relat anunci atribuït a Hemingway, tot i que hi ha seriosos dubtes al respecte, que diu: «Es venen sabates de nadó. Per estrenar». De seguida et comences a fer preguntes sobre les sabatetes: ¿qui les ven i per què?, ¿per què són noves?, ¿que potser el nadó va morir al néixer?, ¿la mare va patir un avortament? Passa una cosa semblant amb les claus. La seva presència t’interpel·la. ¿Què pinten allà? ¿On es dirigia la víctima amb les claus a la mà? ¿El seu cotxe era a prop? ¿No es va salvar per molt poc? ¿Havia de recollir algú, potser la seva parella, els seus pares, els seus fills, per dirigir-se a l’exili?
La mirada es clava amb horror al cos i a continuació, com atrets per una força imantada, els ulls es desvien a les claus, hipnotitzants. És impossible que la imatge t’abandoni en el futur. Torna un record de vida, com el que evocava Lobo Antunes, quan exercia de psiquiatre en un hospital, amb joves en fase terminal. No va poder evitar fer-se amic del José Francisco, un nen de 4 anys que moriria de càncer. El dia en què va morir, un zelador el va embolicar en un llençol blanc i el va prendre en braços. Antunes va veure com s’allunyava amb el nen, a qui li penjava un peu del llençol. L’escriptor ja mai més no va poder prescindir de la imatge d’aquell peu oscil·lant com un pèndol. «Un dia vaig comprendre que tota la meva vida havia escrit per a un peu, que tots els escriptors escrivim per al peu balancejant d’un nen mort.» D’altres, algun dia, potser escriurem per a aquesta persona assassinada a Butxa, les seves mans i les claus que es van quedar sense portes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
